Sota el signe de Cassandra

Entenc el mite de Cassandra com a imatge de la resistència de les dones al sistema patriarcal i com a exemple de la lluita feminista. En aquesta obra, parteixo de la literatura per interpretar els textos clàssics, moderns i contemporanis que recreen el personatge de la profetessa de Troia. M'entretinc de manera especial en Cassandra de Christa Wolf perquè, en aquesta interpretació del mite, l'autora se serveix de la profetessa troiana per expressar, des de la creació literària, allò que no s'atreveix a dir com a ciutadana alemanya.

A partir de l'estudi de les obres de Christa Wolf i de la seva experiència vital pretenc demostrar que Cassandra pren cos i esdevé real. Dones contemporànies reencarnen el mite. Anna Politkóvskaia, Lydia Cacho, Itziar González Virós són dones que des del sacrifici, el treball, el coneixement i la saviesa desafien els déus que dominen el món, no accepten el silenci que els imposen, i, sense por dels perills que les sotgen, parlen a l'àgora dels afers públics que els importen, i anuncien, des de la comprensió de la realitat, escenaris futurs de la nostra història.

L'experiència viscuda per Itziar González Virós m'obre la porta a eixamplar el camp de visió i considerar els moviments socials com a Cassandres col·lectives capaces de subvertir la fatalitat del mite i de generar espais alternatius a la societat capitalista patriarcal. Itziar González entén que no pot lluitar sola, que necessita moltes veus que, juntes, parlin sense defallir per avançar cap a un altre món possible.

Sota el signe de Cassandra

Ja podeu llegir el meu primer llibre "Sota el signe de Cassandra".
És un llibre autoeditat, publicat per l'Editorial Círculo Rojo.

Aquest llibre no es comercialitza. El podeu trobar en préstec a:
- Biblioteca de l'Ateneu Barcelonès (c/ Canuda 6, 08002 Barcelona)
- Biblioteca Can Mariner (c/ Vent 1, 08031 Barcelona)
- Biblioteca El Carmel-Juan Marsé (c/ Murtra 135-145, 08032 Barcelona)
- Biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda (c/ Camèlies 76-80, 08024 Barcelona)
- Cooperativa Rocaguinarda (c/ Xiprer 13 baixos, 08041 Barcelona)

També podeu descarregar el llibre en pdf en aquest link: goo.gl/0sjNyr

M’agrada ser de Barcelona En Comú

El 16 d’abril vaig tenir el goig de fer un recorregut pel Carmel amb l’Ada Colau i altres persones de la candidatura i del grup de Barcelona En Comú dels barris Horta-Carmel-Montbau. Va ser un llarg recorregut per conversar amb veïns i veïnes de diferents associacions i entitats del barri que va concloure amb un acte a la plaça Salvador Allende. En aquest acte van intervenir l’Ada Colau, en Gerardo Pisarello i la Mercedes Vidal, com a aspirants a entrar al govern de la ciutat, i tots els veïns i les veïnes que van voler expressar el seu punt de vista o fer alguna pregunta. A mi em va tocar fer la presentació de l’acte i vaig aprofitar l’ocasió per manifestar el goig que sento de formar part de Barcelona En Comú:

M’agrada ser de Barcelona En Comú perquè endinsa les seves arrels en la història de les lluites populars de la ciutat. Lluites antigues que en l’etapa més recent, encara en plena Dictadura, van prendre la forma d’Associacions de Veïns, Sindicats, Partits Polítics, grups de cristians de base... Des dels anys de 1960, la lluita per a la dignificació dels barris es va estendre per tot l’espai urbà. “Barcelona és una ciutat de barris”. Lluites llargues i continuades van fer que els primers Ajuntaments Democràtics haguessin de portar a terme polítiques que equilibressin les condicions de vida, individuals i col·lectives, de tots els barris de la ciutat. La intensitat de les lluites, però, va minvar, i els poders públics van comptar cada vegada menys amb la ciutadania. La democràcia es va afeblir i els grans grups financers se’n van aprofitar. La greu crisi econòmica iniciada l’any 2008 va ser gestionada pels governs en detriment de les classes populars. Amb l’aparició del Moviment 15M es va revifar amb força el teixit veïnal i es van iniciar canvis en els continguts i en les formes de participació política: Barcelona En Comú n’és una mostra.

M’agrada ser de Barcelona En Comú perquè està construint un projecte que ve de lluny i va més lluny. Un projecte en el qual el fi no justifica els mitjans; guanyar l’Ajuntament de Barcelona és un pas dins del llarg camí de transformació de la ciutat, des de dins de les institucions i des de fora. Des de l’Ajuntament i des dels carrers i places de tots els barris.

M’agrada ser de Barcelona En Comú perquè porta a la pràctica els valors feministes d’expressió, col·laboració, mediació, empatia... enfront de competitivitat, jerarquització, sectarisme...; és per això que ha sabut cosir, sense que es notin gaire les costures, textures diverses del teixit polític i ha iniciat l’elaboració d’un tapís de colors que vol harmònics, sense que cap d’ells destaqui sobre els altres: del Procés Constituent, d’Iniciativa per Catalunya Verds, d’Esquerra Unida i Alternativa, de Podem, d’Equo, i de totes aquelles persones que van iniciar o vam reprendre la lluita política des de Guanyem.

M’agrada ser de Barcelona En Comú perquè, segons el meu punt de vista, en el meu imaginari, reinterpreta i transforma el mite de Cassandra, la sacerdotessa de Troia que no va accedir als desitjos d’Apol·lo, i no va deixar que el gran déu de l’Olimp posseís ni el seu cos ni la seva ànima a canvi del do de la profecia. Cassandra va desafiar la maledicció divina de no ser creguda i va seguir parlant, va continuar predient el que sabia i va demostrar que tenia raó. La proesa li va costar la vida.
Així mateix, Barcelona En Comú, com una autèntica Cassandra en col·lectiu del segle XXI, no accedeix a satisfer els desitjos possessius del déu capitalista que té segrestat el govern de la ciutat de Barcelona, i construeix un discurs propi, sense perdre-hi ni la salut ni la vida perquè és comú, és de moltes persones i aquesta característica li dóna forces per plantar cara a la maledicció expressada en forma de jaculatòria, de manera insistent, pels portantveus del poder: “No hi ha alternativa”. Barcelona En Comú diu: “Sí. Hi ha alternatives”

No és aquesta la manera, senyora Rigau

Ni és aquest el model d’escola que necessitem.

El Decret de plantilles i provisió de llocs de treball del Departament d’Ensenyament de la Generalitat preveu substituir les places vacants dels centres amb professorat interí o substitut que respongui al perfil professional que des de la direcció del centre es defineixi. No serà l’ordre de llista en funció del temps treballat el que decidirà la provisió de places docents.

Independentment de la incidència real que tindrà aquest sistema nou en la generalitat de les escoles i instituts i de si representarà un tant per cent més o menys alt de la plantilla, cal analitzar-lo des del punt de vista de la seva contribució a la consolidació d’equips docents al voltant d’un projecte educatiu establert de manera democràtica i assumit per l’Administració educativa.

El projecte educatiu global de l’educació d’un país que és considera realment democràtic es base en l’accés de totes les persones, en igualtat de condicions, als drets que fixa la Declaració universal dels Drets Humans referendada pel Parlament de Catalunya, en la qual, el dret a l’educació és un dels fonamentals.

Per tal que tot l’alumnat accedeixi a una educació de qualitat, cal que tots els centre educatius tinguin les condicions necessàries per a portar a la pràctica un projecte propi que garanteixi aquest gran objectiu. És l’Administració educativa la responsable de realitzar les actuacions necessàries i d’invertir els recursos materials i humans adequats per a fer-ho possible.

Un dels elements bàsics d’aquestes actuacions és vetllar per tal que cada comunitat educativa tradueixi el projecte educatiu general del país en un projecte escolar adaptat a les característiques del centre i del seu entorn, proper i llunyà. Un projecte que plantegi el creixement de l’alumnat com a persones, que inclogui l’aprenentatge dels sabers junt amb els dels valors humans individuals i col•lectius. Que “la definició d’èxit inclogui la creativitat, el comportament ètic, l’honradesa, la solidaritat...” segons paraules del professor Ángel Santamaría, expressades a la contraportada del diari El País d’avui (26 de març de 2014), és a dir, que l’educació no es redueixi a instrucció i destresa, sinó que posi les bases per tal que cada individu sigui capaç de continuar el seu creixement humà durant tota la vida.

Aquesta manera d’entendre l’Educació demana mestres que, en les escoles de Formació del Professorat, se’ls ensenyin tots aquells coneixements necessaris per portar a terme aquesta tasca tan complexa de participar en un projecte educatiu d’un centre amb responsabilitat, saviesa i voluntat. Per tant, la titularitat adquirida, ha de capacitar a qualsevol persona per ocupar els llocs de treball que l’exigeixen. Dit més clarament, no és l’acumulació de títols o de certificats la que ha de donar mèrits per ocupar un lloc de treball sinó la titularitat bàsica que tots els ensenyants adquireixen en les escoles de Formació del Professorat. Una altra cosa diferent i necessària és determinar quines avaluacions s’estableixen, internes i externes per garantir el bon funcionament de tots i cadascun dels centres.
L’Educació d’un país no és una mercaderia subjecte a les exigències del mercat ni a un barem quantitatiu, sinó que és un bé de la societat i un dret de totes i cadascuna de les persones de tots els països. Fer possible que aquest dret tingui les característiques de qualitat i d’excel•lència (no ens estalviarem la paraula de moda tot i que no l’entenem només en sentit individual) és una responsabilitat de l’Administració educativa, que no pot transferir a les persones que s’encarreguen de les direccions dels centre educatius. Els directors i les directores d’escoles i d’instituts han de reflexionar sobre l’engany que suposa renunciar a una gestió democràtica real dels centres.

Ni drets funcionarials sense límits ni nomenament de les plantilles per les direccions dels centres

Fa temps vaig escriure sobre els recursos humans dels centres, utilitzant un concepte que s’havia posat de moda per parlar de l’equip de mestres o de professorat dels centres educatius: recursos humans. Ara que s’han fet públiques les intencions del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya sobre la provisió de places dels centres, recupero l’escrit per actualitzar-lo i tornar a plantejar les meves posicions al respecte.

Les intencions del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de deixar a les direccions dels centres la potestat d’elecció dels mestres o del professorat per a cobrir un 50% de les places, és un abandó de responsabilitats. Mostrar-ho com a una característica de l’autonomia de centres és, com a mínim, hipòcrita.
Aquest és un altre concepte fetitxe que sembla que posant-lo per escrit, negre sobre blanc, ja n’hi ha prou per fer-lo real. No, no és real, ans al contrari. Els centres cada vegada han tingut menys autonomia, cada vegada se’ls ha obligat a fer tasques més burocràtiques i més allunyades de les seves propostes reals i han estat més castigats amb menys recursos per al seu funcionament “autònom”, per no parlar dels sous dels professionals, retallats un any sí i un altre també.

Si parlem seriosament de les plantilles de mestres i professorat dels centres, segons el meu punt de vista, haurem de tenir present aquestes consideracions:

- El Departament d’Ensenyament ha de portar a terme, junt amb els Consells escolars i els Consells de zona (si no existeixen s’haurien de crear), una validació i un reconeixement de tots els Projectes Educatius de Centre (PEC) i de Zona (PEZ) que funcionen, i ha d’establir amb cada centre i amb cada zona un compromís mutu per al desenvolupament dels projectes, concretant quins són els mitjans necessaris per a portar-los a terme i quins seran els models i els períodes d’avaluació

- L'equip docent haurà de ser l’adequat en nombre i qualitat. Partint dels equips actuals, i d'acord amb les necessitats que facin falta, s’han de definir les funcions necessàries per al desenvolupament del PEC que han de ser cobertes pels professionals del centre: funcions docents, d’especialitat, de serveis educatius, de coordinació, de gestió i de direcció, de manera que cada mestre o professor tingui ben especificades les seves responsabilitats i el seu horari per a desenvolupar-les. Tot l’equip de mestres i professorat ha de ser corresponsable de la realització del PEC.

- El professorat nou que hagi d’ocupar plaça en un centre haurà de conèixer prèviament el PEC i el PEZ, per tal de poder exercir la seva tasca amb garanties de qualitat. La dotació de professorat als centres es farà pels conductes de concurs general de places pel funcionariat, de nomenaments públics pel professorat interí i substitut i de comissions de serveis per aquelles places que puguin proposar els equips directius. En les llistes de vacants de tots els casos caldrà que s’especifiquin el nom, les característiques de cada centre i les funcions que s’han de cobrir.
L’adquisició de la plaça suposarà pel nou docent una acceptació del funcionament del centre segons el PEC, de les responsabilitats que haurà de portar a terme, així com de la formació permanent que haurà de seguir en horari laboral en el mateix centre o a fora i que l’Administració garantirà.

Lydia Cacho

Lydia Cacho, com Anna Politkóvskaia és una lluitadora pacient que des dels seus inicis de defensora dels drets humans va refermant el seu compromís en causes cada vegada més complicades. La solidaritat, l’amistat i l’amor familiar i de la seva parella li donen forces per a aguantar dures experiències i continuar en la LLUITA per a la dignitat de les persones. El SOFRIMENT patit en carn pròpia junt amb el treball professional com a periodista crítica li proporcionen el CONEIXEMENT, la SAVIESA i la LLIBERTAT INTERIOR per a interpretar la situació complexa del país on viu i de tot el món, i per a explicar-la en PARAULES PRÒPIES.
Com diu ella mateixa: “Lo que no podrán es negar la existencia de esta historia, arrebatarme la voz y la palabra. Mientras viva seguiré escribiendo, y con lo escrito, seguiré viviendo.”

Quines històries explica Lydia Cacho?

Va començar a conèixer les vides que després explicaria, des de petita, quan era una nena curiosa, atrevida, rebel i amorosa i el seu avi li deia que pertanyia a una família amb moltes històries per explicar i amb moltes preguntes per fer. Efectivament, la seva família era una barreja de cultures, europees i americanes. De la seva mare ha heretat el pòsit cultural de l’avi portuguès i de l’àvia francesa pels quals tenir consciència social no era un luxe intel•lectual sinó una forma de supervivència. El somni de llibertat i la comprensió del món real li vénen de la família materna; la força de voluntat, els ulls i la mirada són del seu pare mexicà.

Quan ja vivia independent a Cancún va començar a treballar de periodista, en la premsa escrita i a la ràdio. El seu programa en aquest mitjà era dedicat a les dones que patien violència de gènere. Un dia, en acabar el programa, a fora l’esperaven un grup de dones maies que li van dir que volien anar a viure amb ella per alliberar-se de la violència que patien. Ella no les podia portar al petit apartament on vivia i va idear de muntar un centre d’acollida a Cancun que va esdevenir modèlic. Finalment, però, al cap de deu anys, ha hagut de tancar per les pressions policials i polítiques.
Les seves activitats periodístiques a la ràdio i a la televisió la van fer una persona coneguda, la qual cosa va propiciar la seva trobada amb Emma

El dimonis de l’edèn

Emma li va ensenyar qui eren els dimonis de l’edèn; qui eren els que li havien destrossat la vida: homes poderosos, empresaris en activitats il•lícites que incloïen pornografia infantil, trata de dones, turisme sexual i blanqueig de diner; polítics corruptes que permetien les activitats i protegien els poderosos. El testimoni de la noia va colpir de tal manera Lydia que des d’aleshores no ha parat en la lluita contra el tràfic sexual de dones, homes, nenes i nens del seu país, Mèxic, i d’arreu del món.
Els dimonis de l’edèn també la van atrapar a ella. Un temps després de publicar el llibre amb el mateix títol Los demonios del edén. El poder que protege la pornografía infantil, Lydia, el desembre del 2005, va patir un segrest de més de 30 hores que la va tenir retinguda, maltractada físicament i psicològica en un viatge interminable de 1.500 Km. des de Cancún a Puebla. La solidaritat de la seva parella, de les amistats, de companyes del centre d’acollida, de periodistes de molts mitjans i, també, de càrrecs polítics que s’oposaren al governador de Puebla, que havia ordenat el segrest i d'un bon despatx d'advocats, van aconseguir que, pagant una fiança sortís en llibertat provisional i més tard, el 2 de gener de 2007, fos declarada innocent.
Però Lydia no té por i si en té, sap superar-la, i va presentar denúncia contra els seus segrestadors i maltractadors que incloïen grans empresaris i càrrecs polítics. La denuncia va ser admesa per la Suprema Corte de Justicia de la Nación. De la comissió per a verificar els fets denunciats se’n va encarregar el ministre Silva Meza que va portar a terme una investigació exemplar i una defensa de la periodista modèlica: “la periodista Lydia Cacho se quedó corta en el libro”, deia el ministre Silva, referint-se a la gravetat de l’explotació infantil a Mèxic. No obstant això la Corte Suprema, primer va decidir ajornar la sentència i després, a les darreries de l’any 2007, va resoldre protegir el governador Marín i desestimar les investigacións de pederàstia i pornografia infantil. L’únic empresonat de tota la trama va ser l’empresari pederasta i esclavitzador de dones, nenes i nens pel turisme sexual, Succar Kuri, condemnat a cent anys de presó. La Fiscalia Especial de Violencia contra Mujeres té llistes d’ordres de captura dels torturadors de Lydia, però han quedat suspeses per decisions superiors.

La vida de la periodista continua

Lydia Cacho segueix escrivint. Un dels últims llibres és Esclavas del poder, que, tal com el subtítol indica, és un viatge al cor del tràfic sexual de dones i nens arreu del món. En aquest llibre la periodista amplia el seu camp d’investigació i ens conta els viatges que fa a molts països, les fonts d’informació que troba, els perills que passa, les mesures de seguretat que pren, les dificultats i les incomoditats que viu i, també, les realitats de les esclaves del poder; diu que ho fa per tal de “desentrañar la esclavitud de nuestros días, y [...] sus multifacéticas formas de coexistir entre nosotros.” És un exemple de periodisme d’investigació que segueix la pista de l’explotació sexual de dones i nenes concretes, la vida de les quals reconstrueix. Explicar el seu pensament crític de manera fonamentada li atorga credibilitat i ajuda a contrarestar la desinformació dels mitjans oficials i a facilitar el coneixement de la realitat a les lectores i als lectors dels escrits de la periodista.
Lydia Cacho recorre el món investigant i explicant els resultats de les seves indagacions. Ahir mateix va ser a Barcelona, al Centre de Cultura Contemporània (cccb) a parlar sobre Drets Humans dins del cicle de debats En comú, i ens va explicar el que va sentir en trobar-se en una habitació d’hotel lluny de casa per haver hagut d’escapar una vegada més de les amenaces de mort que havia rebut recentment: “no quiero perder la cabeza” diu que es repetia a ella mateixa i així titulava l’escrit que va fer per a exorcitzar la por. Lydia Cacho és una dona feminista, periodista i activista social que ens anima a lluitar contra l’onada neocapitalista que vol cossificar les persones i fer-les objectes de treball i de plaer, esclaves.

Anna Lizaran

Fa poc més d’un any va llegir uns textos filosòfics sobre l’amistat al Teatre del cccb en la festa de comiat de Josep Ramoneda com a director del centre. Va ser l’última vegada que la vaig veure actuar, tot i que aquella lectura era més un regal d’amiga a amic que una posada en escena. En sortir de l’acte ens la vam trobar de cara, m’hi vaig acostar i li vaig donar les gràcies per la seva col•laboració; ella em va contestar: “Gràcies a vostè”. És la vegada que l’he vista de més a prop i la primera que em dirigia la paraula. Va ser un instant curt però molt intens per a mi que sóc una admiradora fidel d’Anna Lizaran des dels seus començaments al Lliure de Gràcia.
L’última actuació que li vaig veure va ser Agost. Com sempre estava extraordinària. Era (era?) que de pressa passem del present al passat. Quan va haver de retirar-se dels assaigs de La Bete, pocs dies abans de l’estrena em vaig pensar que era una malaltia guarible la que patia i confiava tornar-la a veure sobre l’escenari ben aviat. Defugia les veus que deien que estava greument malalta. No em volia imaginar el que ara estic vivint. Costa pensar en el teatre català, en el Teatre en general, sense l’Anna Lizaran. Vaig veure La Bete i no em va agradar, tota l’estona estava pensant com l’hauria interpretada la gran Anna Lizaran.
Acompanyo el sentiment de tota la seva família, de totes les seves amigues i amics i de tota la gent del Teatre que l’estimen i que la trobaran tan a faltar. Descansi en pau

Algunes pinzellades sobre l'Escola Pública a Catalunya

Escola en català:
- Respectar i millorar el model lingüístic de Catalunya: immersió en català i llengua castellana com a assignatura.
- Distribució horària de cada matèria adaptada a les circumstàncies de cada escola.
- Objectiu: Que al final de l’ESO totes les noies i tots els nois coneguin bé les dues llengües.

Escola pública unificada
- Inici d’un procés de reconversió de les escoles concertades en escoles públiques.
- Escola publica unificada, de qualitat per a tothom, de 0 a 16 anys.
- Llibertat per a crear escoles privades finançades enterament per fons privats. Cap diner públic a l’ensenyament privat.

Escola arrelada al territori, al país, al món
- Projectes educatius d’escola inserits en projectes educatius de zona, de poble o de ciutat, amb participació democràtica de la comunitat educativa
- Participació de les mestres i dels mestres i també del professorat de cada etapa educativa en l’elaboració dels projectes i en la responsabilització per a portar-los a terme
- Responsabilitat de l’Administració en l’acceptació i el seguiment dels projectes, i en la dotació de recursos.
- Formació permanent del professorat, basada en el projecte de centre, en la didàctica de les matèries i en la renovació pedagògica.
- Formació inicial del professorat de qualitat
- Incentius basats en el reconeixement de la feina ben feta per a donar-la a conèixer i compartir-la.

Feminicidi: fenomen encastat en la societat mexicana

El mitjà de comunicació on line Kaos en la red d’avui, 1 de desembre de 2012, en l’espai sobre Amèrica llatina, informa sobre aquest greu problema del feminicidi, arrel del canvi de president a Mèxic i de les perspectives tan dolentes que es presenten pel que fa al tema de la igualtat de gènere.

S’entén per feminicidi la violència exercida per homes contra dones, quan els homes mantenen una preponderància social, sexual, jurídica, econòmica, política i de tot tipus, sobre les dones que estan en condicions de desigualtat, de subordinació, d’explotació, d’opressió i d’exclusió..

El 1993 es comencen a documentar els primers casos de feminicidi a Ciutat Juàrez. El que va cridar més l’atenció aleshores, no eren només les altes xifres d’assassinats de dones, sinó la violència amb la qual eren comesos i el fet que els delictes es perpetressin en espais públics amb total impunitat.

Els crims, assassinats i desaparicions contra les dones, no ocupen un lloc prioritari en l’agenda política oficial i cada vegada apareixen menys en els mitjans de comunicació. La política del fins ara president Felipe Calderon Hinojosa ha demostrat el risc que comporta la militarització del conflicte. Les dones han estat objecte de vexacions per part de les forces armades i, malgrat la llei publicada l’1 de febrer de 2007 titulada Ley general de Acceso de las Mujeres a una Vida Libre de Violencia, el fur castrense existent protegeix amb la impunitat els causants de la violència.
A la falta de reconeixement per part de les autoritats de molts Estats de que la violència contra les dones representa una violació dels drets humans, s’hi suma la negligència i corrupció dels funcionaris públics que treballen en l’administració de justícia i la manca de transparència en la informació de casos que es donen per resolts.

El feminicidi s’estén a les polítiques d’Estat quan aquestes no donen garanties a les dones i no creen condicions de seguretat per a les seves vides en la comunitat, a casa o en els espais de treball, de trànsit o de lleure. En aquest sentit el feminicidi és un crim d’Estat i, per tant, un tema polític. Es conforma en un ambient ideològic i social masclista i misogin de violència normalitzada contra les dones i en la ineficàcia burocràtica i jurídica del govern.

El dia abans del canvi de govern i del retorn del PRI a la presidència, la situació enfront del feminicidi mai ha estat tan terrible. Quan Enrique Peña Nieto, candidat electe, va ser governador de l'Estat de Mèxic és quan es van produir més crims contra les dones, va créixer més l’atur, va augmentar el nombre de pobres, es va multiplicar el deute de l’Estat i es va gastar més diner públic en propaganda en la campanya de Nieto per a la presidència. El moviment de dones té raó de preocupar-se.

Per a Malala: Educació pública per a tothom

L'Educació pública és un dret humà per a tothom a tot el món

Tornem a Malala, partint del feminisme de la igualtat. Segons Teresa Forcades el feminisme de la igualtat implica que les persones es determinin per elles mateixes sense que hi hagi cap model extern que les limiti. Les estructures socials han de permetre a totes les persones créixer autònomament segons les seves capacitats i voluntats, en comunió amb els demés.
Per tal de poder arribar a la construcció personal autònoma hem de superar l’etapa del subjectivisme infantil en la qual el referent, tant dels nois com de les noies, és la mare. La maduració personal ha de contemplar un punt de cesura, de trencament amb els referents, per a atrevir-se a pensar com a adults. Cada persona ha de poder ser allò que vol ser, en societat, amb les demés persones que també han de poder ser el que volen ser. Només l’educació pública pot ajudar a aconseguir-ho.

Per tant, Malala i totes les noies del món, i també tots els nois, han de poder estudiar allò que vulguin, en els seus propis pobles, barris o ciutats, per a tenir un ofici o una professió que els permeti viure dignament i per a participar, democràticament, en la presa de decisions col•lectives de les comunitats.
És per això que penso que no només hem de voler que Malala es recuperi físicament i psicològicament, sinó que l’hem d’estimar, hem de fer-li espai al seu voltant per a què, des d’ara, als seus quinze anys, pugui viure en llibertat tot el temps que li queda per davant. Per a què es relacioni amb qui vulgui, maduri personalment i esdevingui autònoma, de la mare, del pare, dels germans. Per a què sigui ella mateixa en el seu país. No ens n’hem d’apoderar posant-li a sobre símbols massa pesants per a una noia de quinze anys que el que més desitja és estudiar per a poder ser metgessa o política o el que decideixi ser, que encara té temps per pensar-s’ho.

Les persones que vivim als anomenats països occidentals, dits “desenvolupats”, si estimem Malala, no n’hem de fer una bandera, no l’hem de devorar amb les nostres estructures tan desprestigiades: l’hem de voler de carn i ossos, l’hem de voler lliure per a viure la seva joventut, maduresa i vellesa tal com ella decideixi fer-ho, sense hipoteques. En tot cas, si volem traduir, interpretar, el missatge del seu exemple, hem de lluitar, aquí, al nostre país, per a l’educació pública, per a què els governs destinin tots els recursos a l’educació pública i no als concerts privats. Per a oferir-li a Malala un model públic de qualitat on vagin tots els nens i totes les nenes, tots els nois i totes les noies sense distincions de gènere, de classe social, de grup cultural o de comunitat religiosa.

Teresa Forcades i el capitalisme

En una entrevista de Teresa Forcades a Vilaweb de l’estiu passat, arrel de la seva participació en la conferència inaugural de la Trobada empresarial al Pirineu, va expressar obertament, com és habitual en ella, les seves posicions respecte del sistema capitalista i de la situació actual. És interessant recordar-les:

Ella es manifesta favorable a l’empresariat, però no a l’empresariat capitalista. Voldria que tothom tingués la possibilitat de tenir iniciatives pròpies i un espai on poder-les convertir en una empresa, però no en el marc del capitalisme actual. Per què?

El marc capitalista actual

El mercat lliure, base del capitalisme actual, és una mentida. El mercat ha estat sempre regulat en favor dels interessos de les classes dominants, i avui en dia, a favor de l’Organització Mundial del Comerç. Al costat d’aquest mercat no lliure, hi ha una absència de taxes sobre els capitals financers que es mouen com volen i, per contra, hi ha un augment de legislació sobre la mobilitat dels treballadors.

El capitalisme actual incentiva les empreses en base al màxim benefici. Forcades pensa que això és aberrant des del punt de vista antropològic i humà: “Més enllà de les necessitats bàsiques cobertes, a mi el que m’estimula no són els diners. M’estimula la curiositat intel•lectual, el repte de tenir unes potencialitats i trobar algú que t’ajudi a posar-les en pràctica, que t’apreciïn els col•legues, que la feina que fas sigui valorada, que vegis que la teva feina transforma la vida de la gent en positiu. (...) Per a mi els diners no són el màxim incentiu. Doncs per què no puc pensar que per a la meva veïna, tampoc no ho són. I si no ho són ni per a mi ni per a la veïna, potser és que pel conjunt de la societat, l’interès real és un altre. Doncs, per què no fem una societat basada en això, basada en el que de veritat ens agrada?”
Fins ara l’estat del benestar assegurava unes prestacions bàsiques, reconeixia que hi ha uns drets humans: el dret a l’educació, el dret a la sanitat, el dret a les pensions, el dret a l’alimentació… Reconèixer i mantenir tots aquests drets ja seria situar la nostra activitat empresarial i humana en un context una mica més humà que el del màxim benefici.

El capitalisme no és ètic: Per què?

A Forcades el capitalisme no li sembla ètic, primer, per la mentida del mercat lliure; segon, perquè intenta forçar la nostra activitat dintre del marc del màxim benefici i tercer, perquè comparteix la crítica que el marxisme fa de la plusvàlua. Diu Forcades: "jo faig una empresa, la que tenim al monestir, i resulta que puc llogar una persona de fora que ens faci la ceràmica i li pago un euro, i jo amb el seu treball en guanyo mil. El capitalisme diu, ‘visca, què bé que ho has fet!’. Això és indignant”
S’ha de recuperar la crítica marxista en tota la seva importància filosòfica i antropològica. No hi ha d’haver les diferències aberrants de sous entre el treballador d’una empresa i els empresaris o alts dirigents. S’han d’eliminar en tot el planeta, les diferències actuals entre rics i pobres.

Cal un canvi de sistema

La necessitat del canvi no vol dir que tinguem claríssima l’alternativa: “El que sabem és que no volem que les coses segueixin com fins ara. I aquesta societat nova hem de crear-la entre tots.” Això és el que Forcades ha viscut en l’àmbit de Centre Amèrica, on no es parla d’un socialisme que ja saben perfectament què és, sinó d’un que es va construint, “el socialisme bolivarià”, que, de moment, ha tingut conseqüències molt importants sobre els índex de pobresa del país. “Allà -diu Forcades-, precisament, el que m’ha agradat quan hi he anat és que obren la possibilitat de pensar en la societat d’una forma diferent, i no esperen que vingui cap gurú a donar-te la solució feta. El que és segur és que no hem d’aguantar un sistema que clarament perjudica la majoria d’una forma tan brutal en els darrers temps.”
Forcades ens explica que Jean Ziegler, vicepresident de la comissió assessora del comitè dels drets humans de les Nacions Unides, doctor en economia i en dret, diu que en el món, actualment, es produeixen aliments per 12.000 milions de pesones. Ara som 6.000 milions o una mica més, D'aquest total, 1.000 milions passen gana i 37 milions moren cada any. Cada dia moren 26.000 nens, cada 5 segons un nen es mor de gana. D’això Ziegler en diu ‘assassinat programat’. “Això -diu Forcades-, és completament evitable i, en canvi, en els últims anys ha empitjorat, perquè una companyia concreta, que es diu Goldman Sachs, va començar a especular amb les matèries primeres alimentàries. Especular, què vol dir? Vol dir que jo compro tot el blat i el guardo. La gent es va morint de gana i jo el guardo, fins que pugen els preus. I quan han pujat, dic, ah, jo sí que en tinc de blat, us el venc al doble que abans. Això ha passat, i aquests senyors de Goldman Sachs seuen a les primeres files dels convenis, i estan rebent premis, però haurien d’estar a la presó. Com a criminals, com a persones responsables d’aquesta decisió. Directament són responsables de morts. D’això Ziegler en diu assassinat, i jo el cito a ell per emparar-me en una autoritat”.

Calen actuacions

Forcades menciona els moviments antisistema o anticapitalistas, o el 15-M com a moviments que volen més democràcia. Democràcia real, ja que no pot ser “que tu hagis de seguir acceptant com a legítim un govern que t’ha promès una cosa i un cop escollit en fa una altra. Això el deslegitima democràticament.”
Hem de prendre consciència. Cal aconseguir que les entitats econòmiques siguin controlades per la política democràtica. No podem permetre que els partits traeixin les promeses electorals. I ho hem d’aconseguir de manera pacífica però contundent. Segons Forcades “contundent vol dir que si hi ha una vaga general, no és una vaga general d’un dia, sinó d’una setmana, una vaga general d’un mes…, o sigui, s’atura el país. S’atura fins que el govern, d’una forma pacífica, hagi de reconèixer que no pot governar més. És ingovernable un país que es declara en vaga general seriosa. No d’un dia, sinó indefinida, fins que el contracte social es renegociï de nou.”
Forcades pensa que “renegociar” el contracte social passa per “desmantellar” el marc capitalista tal com l’entenem ara i transformar-lo en un de nou que tingui per prioritat les necessitats de la població. Diu Forcades: “no hi ha cap expert que em pugui convèncer que no és possible. Hem de saber que una societat justa és possible construir-la.”
Ens avisa que si no ho aturem caurem en un cul de sac difícil de sortir-ne produït per “aquestes retallades que van unides a un endeutament, que és un endeutament per a tu i per a les generacions que vindran, i que no tenim perquè acceptar. Ziegler ens ho diu clarament, ‘que Espanya no accepti el deute’.”
Segons l’opinió de Forcades el rescat és una trampa, ja que els diners no s'han de donar als bancs sinó a les famílies que aquesta bancs han enredat i han fet endeutar. Ella diu que hi ha diners, el que passa és que cada vegada estan més mal repartits. Si no ho aturem ens passarà com als països del Tercer Món: “un país està collat a produir i un tant per cent cada vegada més gran del seu producte interior brut va destinat a pagar el deute, però només aconsegueix pagar els interessos del deute.” Per tant, no pot prosperar , i a més a més el seu deute cada any creix.

Vivim en un feixisme social

Forcades va començar la seva intervenció amb els empresaris parlant del que representa l’alienació mental. És un signe d’alarma que “siguem una societat incapaç d’imaginar una alternativa al sistema econòmic que vivim. (...) Ens quedem com bloquejats, ens agafa por, desconfiança. És interessant estudiar aquest fet des del punt de vista psicològic, perquè és l’arma més important per impedir l’avenç social”. En part, això és conseqüència d’un missatge que es va repetint i que es consolida com si fos cert.
Comparteix amb el sociòleg brasiler De Sousa, l’opinió que vivim en un feixisme social, perquè la ideologia que s’instaura es basa en no tocar els privilegis als rics, perquè han d’invertir, però als pobres se’ls pot collar tan com vulguis perquè no reaccionaran. Aquest sistema pressuposa que cal un tracta diferent a les persones segons la classe social a la qual pertanyen. I d’aquest feixisme social no se’n surt automàticament. És un moment perillós. S’hauria de produir una reacció positiva, constructiva, “que cregui que nosaltres com a col•lectivitat ens podem organitzar d’una forma més agradable, més justa, més solidària, més beneficiosa per al conjunt de la població”

Forcades es metgessa i una gran defensora de la medicina pública ja que diu que les dades demostren la seva major efectivitat i qualitat. A tot arreu on hi ha hagut sistemes públics de cobertura universal, no dependents d’interessos econòmics, han tingut una medicina de qualitat.

Forcades repeteix una i altra vegada que cal “una resistència pacífica, una vaga general, pacífica i continuada, amb solidaritat de base perquè a ningú no li faltin les patates i el pa”

Casal d'Infants del Raval, 33è Premi per la Pau i Premi Civisme 2012

Correu electrònic rebut del Casal d'Infants del Raval:

El Casal dels Infants ha estat guardonat amb el 33è Premi per la Pau que atorga l’Associació per a les Nacions Unides (ANUE), amb el suport de la Diputació de Barcelona

L’ANUE vol destacar el treball que El Casal dels Infants desenvolupa mitjançant recursos educatius atenent a col·lectius específics que requereixen respostes adaptades. Entre els seus projectes destaquen espais de suport a famílies, recursos i oportunitats d’inserció laboral, espais maternoinfantils o treball conjunt amb les escoles per a la inclusió social, entre altres.

L’ANUE es va plantejar fa ja trenta-dos anys instaurar un premi que reconegués ‘una obra individual o col·lectiva, una trajectòria personal o d’una entitat que propagui i enalteixi els propòsits continguts en la Carta de les Nacions Unides’.

El Premi compta amb una dotació de 8.000€ que aporta la Diputació de Barcelona i es concedeix el 24 d’octubre de cada any, en commemoració de l’aniversari de la fundació de les Nacions Unides (1945).

També volem aprofitar per felicitar el grup de joves del Casal Jove Atlas organitzadors del festival ‘Joves en Acció’, que han estat distingits amb el Premi Civisme 2012, el 26è Premi Jaume Ciurana pel seu compromís per propiciar la convivència intercultural a través d’aquest festival.

L’acte de lliurament del premi es va celebrar aquest dilluns, 22 d’octubre, a l’Auditori de Barcelona.

El conseller de Benestar Social i Família, el Sr. Josep Lluís Cleries, va lliurar els guardons distingint amb el 2n Premi el grup de joves organitzadors del Festival 'Joves en Acció' del Casal dels Infants per a l'acció social als barris, tot destacant la tasca de propiciar la convivència intercultural entre els joves i de facilitar la integració dels que han patit situacions d'exclusió social.

Felicitats per ser un exemple de compromís i de convivència!

I felicitats a totes i cada una de les persones que formem el Casal dels Infants, per la força i el compromís per seguir lluitant pels drets dels infants i la justícia social!

L'educació és el nostre dret bàsic, diu Malala Yousafzai

I, per defensar aquest dret, va desafiar les amenaces de mort, fins que va caure abatuda pels trets de la més absoluta intolerància. Però és forta, és molt jove, només té 15 anys. I viurà.
En aquestes dues setmanes de lluita per l’educació pública, a Espanya i a Catalunya, és bo recordar Malala i inspirar-nos en la seva lluita per a enfortir la nostra. Cal un moviment a moltes bandes, amb molta potència, per guanyar la partida. Prenem exemple:

Malala Yousafzai va néixer el 12 de juliol de 1997. El seu nom és en record de la lluitadora Malalai of Maiwand, poetessa pashtun. El seu cognom pertany a un grup tribal predominant a la vall de Swat de Paquistan, on ella ha crescut. Ella viu a Mingora, amb els seus pares i dos germans més petits.
El seu pare és poeta, té una escola i és un activista. Sempre ha volgut que la seva filla i els seus fills poguessin exercir el dret a l’educació.

De ben jove Malala va començar a expressar públicament la seva defensa del dret a l’educació per a tothom, especialment per les noies que són les que ho tenen més difícil en el seu país.
El setembre del 2008, quan tenia només 11 anys ja va parlar en el club de la premsa local de Peshawar i va dir: “Com s’atreveixen els talibans a treure el meu dret bàsic a l’educació”.
Durant els primers tres mesos del 2009 va tenir un bloc a la versió urdú de la BBC, sota pseudònim de Gul Makai (flor de blat de moro) on escrivia sobre educació. Quan els talibans van emetre el ban de prohibició de les escoles de nenes, abans que les tanquessin, ella i les seves companyes van decidir treure’s l’uniforme escolar. Malala va escriure: “Vaig decidir portar el meu vestit preferit, rosa. Altres noies van portar vestits de colors i l’escola presentava un aspecte casolà”.
Els talibans no en tenien prou de tancar les escoles, sinó que a més a més les destruïen. Ella escrivia: “Cinc escoles més han estat destruïdes, una d’elles a prop de casa meva. Estic força sorpresa; si aquesta escola ja havia estat tancada, per què ells necessiten destruir-la”.
Després d’un viatge a Islamabad i Peshawar, en tornar a Mingora, van trobar els carrers deserts, els supermercats tancats i casa seva havia estat assaltada i els havien robat el televisor.

Les lleis talibanes es van endurir. El seu bloc es va acabar perquè la BBC va tancar. Mingora va haver de ser evacuada i la família Yousafzai va ser desplaçada i separada. El pare va anar a Peshawar a protestar i demanar suport. Malala va anar a viure al camp amb uns parents. Havia rebut la proposta d’un reporter del New York Times de fer un documental. Ella va començar a filmar-se dient que s’avorria molt perquè no tenia llibres per llegir. Aquell estiu del 2009 va decidir que seria política i no metge com havia pensat abans. “Jo tinc un nou somni”, deia, “jo he de ser política per salvar aquest país. Hi ha moltes crisis en el nostre país. Jo vull eliminar-les”.

El 24 de juliol la família Yousafzai va tornar a casa. Ella va començar a aparèixer públicament: es va donar a conèixer la seva identitat al bloc de la BBC i va aparèixer a la televisió demanant educació per les dones.
Va anar a l’Assemblea dels Infants del Districte de Swat a parlar. Va valorar molt bé aquesta experiència ja que era bo per les noies “poder compartir els seus punts de vista davant de les organitzacions governamentals i no governamentals”. El 2011 va fundar la Fundació Malala per l’Educació, per ajudar les noies pobres a anar a l’escola.
El 13 de juliol del 2012 Yousafzai va assistir a una escola d’estiu de dos dies organitzada per la secció paquistanesa de la Tendència Marxista Internacional. No obstant això, aleshores ella encara no estava definida sobre quin partit polític escollir.
Ha rebut molts premis de la pau, tant al seu país, com a fora.

Però els talibans no poden suportar que algú els critiqui, ni dins ni fora del país. I van començar a amenaçar-la de mort.
Ella va prendre algunes precaucions però va dir que mai pararia de treballar per l’educació de les noies. Deia “jo penso en això sovint i imagino clarament l’escena. Fins i tot si ells vénen a matar-me, jo els diré que el que ells estan intentant fer és un error, que l’educació és el nostre dret bàsic”.
El 9 d’octubre passat un pistoler taliban li va disparar un tret al cap i un altre al coll quan anava cap a casa en bus després de fer un examen. Dues altres noies també van resultar ferides: Kainat Riaz i Shazia Ramzan.
Malala va ser conduïda a l’hospital de Peshawar, on li van practicar una operació delicada. Ara ha estat traslladada a un hospital de Birmingham, on sembla que evoluciona favorablement, malgrat la gravetat del seu estat. Malala, resisteix, sobreviu, et necessitem!

És un exemple que et deixa bocabadada, sobretot quan comparem la realitat de Malala amb la nostra. Però això no vol dir que ens haguem de conformar, sinó tot el contrari. Vol dir que no ens hem d’acomodar. La situació de relatiu benestar passada ens ha fet conformistes. Ara mateix, lluitem per l’escola pública, però de manera tímida. S’hauria de ser més agosarat i plantar cara més enèrgicament, que no vol dir de manera violent, però si de forma més potent, des de moltes instàncies diferents.

Premi Nobel de la Pau 2012

El Premi Nobel de la Pau 2012 ha estat concedit a la Unió Europea i no a Alés Beliatski de Bielorrússia o a Liudmila Aleksèieva i Svetlana Gànnushkina de Rússia, que també hi optaven.
En aquest moment crític per a la UE, Javier Solana, en un article al diari El País, es felicita per la concessió del premi ja que l’interpreta com un “missatge als dirigents europeus d’avui per a què es dediquin sense demora, amb generositat i intel•ligència a resoldre els difícils problemes actuals”. També ho veu com un missatge d’esperança als joves.
En el mateix diari Carlos Yárnoz també es manifesta a favor de la oportunitat del premi, en uns moments tan complicats, si més no per recordar els èxits, impensables fa cinquanta anys, aconseguits en el continent europeu. Es refereix al llarg període de pau i a l’ampliació de la Unió amb 10 de les antigues dictadures dels països de l’Est.

No obstant això, Pilar Bonet escriu des de Moscú la decepció d’Aleksèieva i de Gannuskina en quedar-se sense aquest guardó. Sens dubte, totes dues se’l mereixien.
Liudmila Aleksèieva va ser membre del Grup d’Helsinki a la URSS i, per dedicar-se a difondre literatura dissident, el 1977 es va veure obligada a emigrar. El 1993 va tornar a Rússia i ara, als seus 85 anys, és presidenta del Grup d’Helsinki a Moscou.
Svetlana Gànnushkina, de 70 anys, diplomada en matemàtiques i física, és la directora de l’associació Ajuda Cívica que vetlla pels drets dels emigrants i ajuda a la població del Caucàs.
Ambdues són membres de Memorial, la ONG russa que defensa la memòria històrica i els drets humans, i ambdues van dimitir dels llocs que ocupaven en el consell pel desenvolupament de la societat civil i els drets humans, adscrita a la presidència de Rússia, quan Vladimir Putin va tornar com a Cap d’Estat.

Anna Politkòvskaia havia criticat durament que les persones que estaven implicades en la defensa dels drets humans accedissin a pertànyer a aquest consell que només servia, segons opinió de la periodista assassinada, per a amagar la falta de democràcia de l’Estat que estava construint Putin.
Tenia tota la raó. Precisament ara, les dues dones proposades pel Premi Nobel de la Pau 2012, necessitaven més que mai aquest premi, com a recolzament a la tasca de Memorial, en un entorn cada cop més intolerant i autoritari i quan les ONG russes són etiquetades com “agents de l’estranger”, és a dir com espies, si reben finançament d’altres Estats. El premi, segons opinió de Pilar Bonet, hauria estat un missatge al Kremlin de solidaritat amb les persones que diuen les veritats als líders de Rússia. Aquesta és una altra de les qüestions en què Politkòvskaia tenia raó. Ella deia que Occident, per acció o omissió, dóna suport a les polítiques de Putin. I ens avisava que anéssim en compte perquè la mà del Krèmlin era molt llarga i ens podia engrapar. Esperem que no es compleixin totes les seves prediccions, fins ara tan encertades.

No sé si el Premi Nobel de la Pau té gaire prestigi, ja que l’han rebut persones de les quals podríem posar en dubte el seu compromís ferm amb la pau al món. Potser sí que en l’alta política internacional és un senyal influent. El que sí sé és que el suport als lluitadors dels drets humans a Rússia i a qualsevol lloc del món hauria de comptar amb accions decidides per part de la societat civil occidental. La lluita per la justícia social i pels drets humans s’ha d’estendre de manera coordinada a tot el món.

Claudia Cardinale

Actriu secundària de El artista y la modelo. Omple la pantalla, i quan no hi és, se’t queda al cap. Sempre és present, mentre la model jove fa el paper principal. De El Gatopardo a El artista, d’una noia pobre a una model vella. Sempre bella. Sempre sàvia. El cos, ben modelat encara, s’ha engruixit. La cara s’ha aliat amb el temps i ha deixat que la naturalesa fes el seu curs. S’ha omplert de marques d’experiència viscuda. Expressió viva i coqueta. Veu ronca, més que mai. Esperit jove que es mostra en riure.

El director agraeix que hi sigui; Vous etes si belle, diu la model jove al final.

Actriu secundària, creadora dels fils que mouen la història, deessa que fa reviure la vida de l’artista per un curt espai de temps. La mirada al cos nu de la model jove, en uns temps convulsos, on els humans semblen bèsties, torna la creativitat a l’artista; troba la idea per a esculpir una nova imatge, única, l’última. Com abans, l’artista, sent l’espurna que li dispara el cos. No ben igual que abans. Com la model vella quan era jove, no hi ha hagut res més d’igual.

Actriu secundària. Sense ella la història del film no existiria.

Pussy Riot

Un tribunal de segona instància va examinar el passat 10 d'octubre la condemna a dos anys de presó de tres de les components del grup Pussy Riot. Va resoldre no alterar la condemna a Nadezhda Tolokónnikova i Maria Aliójina, i deixar en llibertat condicional Yekaterina Samutsévich. A les dues condemnades se les pot enviar a un dels duríssims penals que té Rússia per als seus presos. Yekaterina estarà molt vigilada i s'haurà de presentar periódicament als jutjats que seguiran el seu comportament amb lupa.

Les tres nois van ser condemnades per un acte polític, que elles qualifiquen com una "pregària punk", contra Putin, fet a l'Església Ortodoxa del Crist Redemptor de Moscou. Però no han estat considerades preses polítiques sino que se les condemna per gamberrisme motivat per odi religiós. Gran part de la comunitat religiosa ortodoxa està a favor d'aquesta condemna ja que diu que s'ha sentit ferida en els seus sentiments.

El grup Pussy Riot és un grup musical que es va formar el setembre de 2011, just després que Putin anunciés que pretenia tornar a ser president i tiranitzar Rússia, segons paraules de components del grup. Van triar aquest nom per manifestar que l'òrgan sexual femení que se suposa que ha de ser simplement receptor, de sobte comença una rebel·lió radical contra l'ordre cultural. Les seves influències musicals són grups Oi! i el punk clàssic de principis dels 80s, i, pel que fa al feminisme, els seus referents són Simone de Bouvoir, Dvorkin, Pankhurst, Firestone, Millet, Braidoti, Judith Butler...

Han decidit portar sempre balaclavas (passamuntanyes)per allunyar-se dels personalismes, romandre en l'anonimat i apropar-se als símbols i a la protesta pura. Sovint intercanvien noms, passamuntanyes, vestits i rols dintre del grup. En cada actuació de guerrilla de Pussy Riot la formació pot variar.

Veuen la Rússia de Putin com a una dictadura amb una economia basada en recursos naturals, nivells de corrupció escandalosos i manca d'independència parlamentària. Sota Putin opinen que s'enfronten a una altra dècada de sexisme brutal i de conformisme respecte de la política oficial del govern.

És un grup de dones joves, rebels, que s'expressen amb la paraula i la música, amb l'acció que esdevé actuació, teatre curt, performance. Saben per què ho fan. Tenen coneixement dels problemes del seu país. Estan connectades amb el món. Són lliures i valeroses. No estan soles. Saben que les seves posicions els portaran problemes i sofriments, però se senten poderoses.

Les hem de tenir presents quan sortim als nostres carrers per manifestar la nostra oposició al sistema capitalista realment existent.

Anna Politkòvskaia

Fa sis anys que van assassinar Anna Politkòvskaia. Era un 7 d'octubre. Tornava a casa, després d'haver fet un recorregut de 10 Km. en cotxe, sola, pels carrers de Moscou, fent encàrrecs per la seva mare i per la seva filla i comprant queviures i estris per la casa en un supermercat. Quan va ser a casa, va aparcar el cotxe davant de la porta. Portava cinc bosses ben plenes; en el primer viatge en va agafar dues, les que pesaven més i les va pujar al seu apartament. Després va tornar a baixar per recollir les tres que faltaven. En sortir de la porta de l'ascensor es va topar amb un home amb una gorra de beisbol calada fins als ulls, captat per la càmera de vigilància, que se li va plantar davant impedint-li sortir. Va aixecar una pistola Makarov semiautòmàtica amb silenciador i li va disparar al cor, als pulmons, a l'espatlla i, quan ja estava estirada al terra, al cap. L'assassí no li va robar la bossa i va deixar l'arma als peus d'Anna. Era la marca d'un assassí a sou. Qui havia donat l'ordre de matar-la? No se sap encara. La justícia, després de sis anys, no ha trobar els culpables. Les seves amistats sempre han temut que el crim, com tants altres a Rússia, quedaria impune. El seu fill i la seva filla estan lluitant per a que es faci justícia. Ella ja feia temps que vivia amenaçada de mort. La primavera abans de morir li havia comentat al seu amic André Gluksman en un dels viatges d'Anna a França: "Si em maten no investiguis, els responsables estan en el Kremlin". Des que s'havia compromès en la seva lluita pels drets humans, sobretot centrada en els refugiats txetxens a Rússia, primer, i en la segona guerra de Txetxènia, després, havia exercit un periodisme crític cap al govern de Moscou, centrat sobretot en la figura de Putin, com a principal responsable de les greus violacions dels drets humans en una guerra sanguinària a múltiples bandes. Era periodista de Novaia Gazeta i allà hi publicava els seus articles sobre les persones amb qui vivia en directe els fets de guerra. Al mateix temps escrivia llibres publicats en català i en castellà, on exposaba extensament les seves investigacions dels fets i el seu pensament i opinions. A "La consciència moral de Rússia", "Chechenia la deshonra rusa" o "La Rusia de Putin" ens ofereix el seu llegat i el seu testament polític. Anna pensava que Putin era el símbol de la restauració d'un règim neoimperialista i neosoviètic a Rússia. Els canvis que portava a terme anaven consolidant un sistema polític autoritari amb vernissos democràtis, dins d'un capitalisme salvatge. Comptava amb el suport de la majoria de la població i amb la connivència d'una oligarquia mafiosa que s'havia apropiat del sistema productiu del país a preu de saldo. En els seus escrits no només es dirigia al poble rus sinó també a nosaltres, els ciutadans i ciutadanes dels països occidentals, els governants dels quals celebraven de bon grat els "èxits" de Putin, sobretot en el que anomenen la lluita contra el "terrorisme internacional", concepte sota el qual definien la guerra de Txetxènia. En un dels seus llibres ens avisa dient que la mà de Moscou és molt llarga i ens pot atrapar a tots, també a les "democràcies" d'Occident. En el llibre "La Rusia de Putin" acabava fent una crida al poble rus i a tots nosaltres: "No podem acceptar que l'hivern polític es torni a assentar sobre Rússia durant unes quantes dècades. Tenim moltes ganes de viure. Més ganes encara que els nens creixin en llibertat. I que en llibertat neixin els nostres néts. Per això és precís un immediat desgel. I només nosaltres som capaços de canviar una temperatura que es mesura en graus negatius i portar-la a positius. Només nosaltres." Ara que fa sis anys que no tenim la veu d'Anna Politkòvskaia, recordem-la i dediquem-li algun dels nostres pensaments quan sortim a les places a demanar democràcia real.

represa

Després de més de tres anys de repòs, aquest blog torna a començar a caminar. Agafa un altre camí; deixa el sender de l'Educació i entre al bosc de l'actualitat.

Fora de joc

Les últimes noticies que el conseller Maragall ha esbombat als quatre vents han estat la introducció dels ordinadors personals a l’educació secundària i els resultats de l’avaluació feta a sisè de primària. Ambdues han de portar-nos, més o menys automàticament, la disminució de l’anomenat fracàs escolar i, per tant, l’augment de la qualitat educativa.

Però és aquest el procés correcte?. De les oficines del departament als mitjans de comunicació per a què millorin els centres? Ho dubto.
Què persegueix realment la conselleria amb tanta “activitat”?. Fer-se propaganda als mitjans. Ja sigui per anunciar recursos que posaran en marxa, ja sigui per a manifestar una vegada i una altra que els centres públics tenen més fracàs que els centres privats i privats concertats.

Els ordinadors, millor dit les tecnologies de la informació i la comunicació, són eines útils per a portar a terme el fet educatiu, si realment són reclamades per l’equip docent com a necessàries. Si el centre realment les incorpora dintre del projecte educatiu.

És evident que una educació d’acord amb els temps actuals ha de comptar amb aquestes eines si realment vol reeixir. La utilització plena d’aquestes tecnologies porta en ella mateixa alguns canvis:
- Un canvi en les maneres d’ensenyar i aprendre
- La necessitat de plantejar-se realment quins són els continguts bàsics i quins són els problemes científics actuals més significatius. Tenint en compte que la solució d’aquests problemes demana utilitzar fonts d’informació diversa i, sovint, la interrelació de diverses àrees, ens cal un canvi en els materials utilitzats i en el seu tractament. per aprendre i construir el coneixement.
- Un canvi en les maneres d’expressar els coneixements apresos.
- Un canvi en el paper del professorat.

Però tots aquests canvis no es produiran pel sol fet que en un curs de secundària s’introdueixin els ordinadors, si això només suposa substituir el llibre de text per a material informàtic de les mateixes característiques. Cal que el projecte educatiu del centre es plantegi una renovació pedagògica

L’altre tema publicitat abastament en els mitjans ha estat els resultats de les proves passades per agents externs a l’alumnat de sisè de primària en les matèries de llengua catalana, llengua castellana i matemàtiques. Això ha donat peu a remarcar una vegada més que aquests resultats són millors als centres privats i privats concertats que als centres públics.

No em fixaré aquí en com s’han fet les proves, ni en que unes proves estàndards no poden mesurar qualsevol situació ja que no tenen en compte les condicions diferencials, ni en si els resultats estan relacionats amb les situacions socioeconòmiques de l’alumnat, tot i que les tres coses són importants a l’hora de valorar aquestes proves.

Només vull remarcar que el que pot provocar la manera com s’ha publicitat la notícia és proporcionar més elements de justificació a les famílies per optar pels centres que no són públics. M’estic referint a aquelles famílies, que per desgràcia són moltes, que no tenen la justícia social com a un objectiu important. Només aquelles persones que valoren tant els aprenentatges en les àrees instrumentals com en totes les demés àrees i que volen educar els seus fills i filles en els valors que emanen de la declaració universal dels drets humans, veuen l’escola pública com a millor.

Per tant ens podríem preguntar: és que el conseller vol promocionar més l’escola privada? Pretén justificar la LEC?

És difícil d’esbrinar, perquè si ens hi fixem bé el conseller està posat en un bon embolic. Diu que els resultats de les proves ens han de portar a millorar les condicions d’ensenyament aprenentatge en aquelles escoles on aquests resultats són més fluixos, és a dir en els centres públics. Ho diu de veritat? Em sembla que no. Fixem-nos-hi.

La LEC preveu no modificar gaire la distribució de l’alumnat per zones, subvencionar les etapes de l’ensenyament no obligatori i seguir subvencionant les escoles segregadores per sexes. Mesures, aquestes, afavoridores de l’escola privada concertada.
Al mateix temps, per necessitats pressupostàries, introdueix la possibilitat que, tant a primària com a secundària, a l’escola pública, els ensenyants facin hores extres. Mesura que no afavoreix gens la millora de la qualitat dels centres públics.

Lamentablement ens trobem amb una conselleria d’educació que, dintre d’un govern “d’esquerres i progressistes” fa polítiques que afavoreixen més els grups socials amb més potencial econòmic i cultural en detriment dels sectors socials mes desafavorits. Poc a poc, aquests, es van quedant fora de joc.

La Llei d'Educació de Catalunya: quina pena!

Pena per l’escola pública, és clar, no per les escoles privades concertades, confessionals, de classes mitjanes, altes i d’elit. Aquestes, per això estan tan callades, en surten molt beneficiades. Per què?:

Les que atenen separadament nois i noies, perquè no se’ls retirarà la subvenció, tot i que l’anomenat pacte per l’educació, que bona part de la comunitat educativa va signar, afirmi que és un requisit indispensable per a obtenir subvencions de l’administració que el centre educatiu sigui mixta, coincidint en aquest sentit amb el que diu la llei d’educació estatal.

Els altres centres privats concertats, la majoria d’ells confessionals i gens o poc democràtics pel que fa a les normes d’escolarització de l’alumnat, estan satisfets per moltes raons: podran tenir subvencionades les etapes dels ensenyaments no obligatoris, infantil, batxillerat i formació professional. No hauran d’escolaritzar alumnat “divers”, amb necessitats educatives específiques, ja que les proporcions d’escolarització d’aquest tipus d’alumnat variaran segons la zona. A més a més, viure dintre la zona d’influència del centre no serà un requisit indispensable per a matricular-s’hi, és a dir, que podran mantenir els transports escolars i seleccionar l’alumnat proper i llunyà. Que més volen?

Però, curiosament, la polèmica que s’ha generat als mitjans, no parla d’això. PSC, C i U i ERC han sabut muntar un debat al voltant de la tercera hora obligatòria de català a l’ensenyament primari que ha posat el PP en contra, aconseguint així satisfer els interessos electorals propis i forans. Una altra vegada s’han muntat dos falsos blocs, suposadament d’esquerres i de dretes, o nacionalistes i no nacionalistes, segons com es miri, per aconseguir rèdits electorals de cara a les eleccions europees.

Queda un sector important, Iniciativa per Catalunya, Esquerra Unida, Els Verds i els Sindicats d’Ensenyament que no estan d’acord precisament amb aquells punts de la llei que afavoreixen tan descaradament l’escola privada concertada en detriment de l’escola pública i que pensen que no s’hauria de polititzar l’ensenyament de les llengües. No obstant, el bloc dur del pacte de la LEC, comptant amb el suport de la majoria dels tertulians i presentadors d’alguns mitjans de comunicació, vol fer aparèixer aquests sectors com alineats amb el PP,. Si no fes tanta pena, faria riure.

És pervers que algunes persones, intel•lectualment ben dotades, juguin aquest joc. Saben perfectament que quan l’actual conselleria d’Educació va obligar les escoles de primària a fer una hora més, és a dir a tenir un horari lectiu de sis hores diàries, moltes escoles van optar per dedicar una d’aquestes cinc hores de més setmanals per augmentar a tres les hores d’ensenyament de la llengua castellana, saben també que aquesta és una qüestió que s’hauria de deixar per decidir a cada centre fent ús de la seva autonomia. Tot això ho saben. Però els ha faltat temps, quan el PP s’ha posat en contra, per tornar a jugar el joc dels dos blocs i evitar el debat real que s’hauria de produir.

És cert que a la LEC hi ha aspecte positius que, si s’apliquen bé, poden portar millores a l’educació. Un podria ser l’autonomia de centre al voltant d’un projecte educatiu sempre i quan sigui una autonomia de veritat. És a dir, sempre que el centre, un cop li sigui reconegut el seu projecte per part de l’administració, compti amb els recursos necessaris per a portar-lo a terme i el sistema d’avaluació interna corresponent per tal de valorar els aspectes a reforçar i a millorar o canviar. No n’hi ha prou amb una avaluació externa, per a més propaganda que es faci de la mateixa amb una posada en escena televisiva, per a millorar la qualitat educativa dels centres. Millor dit, penso que l’avaluació que realment pot fer avançar en la qualitat és la interna, sempre que aquesta formi part del projecte educatiu i per tant, compti amb la participació de tota la comunitat educativa. L’avaluació ha d’estar integrada en el projecte educatiu del centre.

Espero que els partits polítics, els sindicats d’ensenyament, els estudiants i totes les persones interessades en defensar l’escola pública de veritat, puguem fer sentir la nostra veu i explicar les nostres raons sense que se’ns tergiversin i se’ns manipulin les nostres posicions ideològiques.

Bolonya

Les accions dels estudiants anti Bolonya han tingut moltes coses positives, entre elles treure a la llum pública els acords signats per molts governs europeus fa més de 10 anys a la ciutat de Bolonya, introduint canvis als estudis universitaris. A través dels mitjans de comunicació he pogut conèixer diverses posicions sobre el tema.

És evident que els acords de Bolonya són acords dels governs dels estats europeus i no de les universitats. Fins i tot sembla que algun d’aquests centres se’n pot quedar al marge.

També queda clar que, pel que fa als governs espanyols, poca cosa han fet després de signar els acords de cara a donar a conèixer el pla. I pel que fa a les universitats, hi ha de tot, algunes ja han començat a posar en marxa algunes de les mesures que contempla el pla Bolonya i d’altres s’ho estan pensant.

El que és evident, segons el meu parer ara mateix, és que el pla Bolonya té coses positives i d’altres de preocupants que, depèn de com es resolguin, poden ser negatives:

L’homologació de títols a nivell europeu, la possibilitat de cursar estudis a universitats d’altres països, l’aposta per a sistemes d’ensenyament més significatius i cooperatius, són coses positives. Fins i tot la relació amb el món productiu, de béns, serveis i cultura (públic o privat), si la universitat conserva la seva independència de criteri, és una cosa desitjable.

El que preocupa és si Bolonya és un camí cap a la privatització de la institució universitària amb pèrdua de la seva independència, ja que això suposaria planificar els estudis en funció principalment de les necessitats de les empreses i del mercat, en un moment en que l’ètica empresarial, en general, no té en compte precisament la distribució més equitativa de la riquesa ni la sostenibilitat de la Terra en la producció i distribució de béns i serveis.

En un capitalisme tan agressiu com el que hem viscut en els últims anys la universitat també ha de poder i voler reflexionar sobre la condició humana tenint en compte les aportacions de totes les ciències al llarg de la història i treballar en la recerca, en totes les àrees del saber, d’un món més equilibrat.

Si els estudis universitaris es divideixen en graus i postgraus, els títols de grau han de poder tenir validesa per a treballar. Fins i tot ha de ser desitjable que així sigui, ja que els estudis de postgrau, inclosos els màsters, és millor que es facin amb una certa experiència laboral. D’altra banda els estudis de postgrau han de ser assequibles per a tots els estudiants que demostrin capacitat i disposició per l’estudi.

Per tant la necessitat d’una bona política de beques no ha de ser una frase retòrica sinó una exigència de tots els sectors de la societat sobretot de la mateixa universitat, i condició indispensable per a l’aplicació del pla. Dic beques, no préstecs ni hipoteques sobre el preu del treball futur, llevat en el cas que la seguretat del treball i del salari suficient siguin reals.

El professorat de les universitats ha d’assumir, com ja ha fet una part, que no pot continuar fent les classes passives i amb programes obsolets. Ha de posar en pràctica els mètodes que compten amb la participació activa de l’alumnat, que es plantegen la recerca en la resolució de problemes actuals, en la realització de projectes de manera cooperativa basada en l’esforç i la responsabilitat de tots i cadascun dels estudiants i que fomenten l’esperit crític.
Per tant, és des de la pròpia universitat que s’han de replantejar la seva tasca. Si no és així per més plans Bolonya que es dictin des de dalt, res no canviarà.

Els nois i les noies estudiants que s’han manifestat contraris al pla Bolonya han de ser escoltats i han de poder participar en la posada en marxa del nou pla. No està bé escudar-se darrera les formes de participació actuals que ja se sap que són molt poc representatives. Cal imaginar un marc organitzatiu que tingui en compte totes les posicions.

De moment és força gratificant sentir el nou ministre d’educació dient que els estudiants tenen raó en algunes coses.

Embolica que fa fort

Fa temps que tenia la impressió que el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya estava donant pals de cec, però ara, amb aquesta última declaració d’intencions, ja no és una impressió la que tinc sinó gairebé una seguretat.

¿Com lliga la possibilitat de realitzar voluntàriament hores lectives extres per part dels mestres de primària i professorat de secundària amb la tant esbombada autonomia de centres?. No lliga ni amb pintura. M’explicaré.

Una real autonomia de centre exigeix un equip docent fort i cohesionat, ja que s’entén que aquesta autonomia serveix per a portar a terme un projecte educatiu compartit. Si no és compartit, senzillament no es porta a terme i es converteix en lletra morta.

Per a que sigui compartit, encara que la proposta inicial i la seva implementació tinguin com a protagonista principal l’equip directiu, és tota la plantilla de professorat o una considerable majoria qui hi ha de participar de manera conscient. Altrament serà un projecte mort o imposat. En el primer cas, no cal dir res més. Si és imposat es portarà a terme molt malament, ja que en la tasca educativa el saber què s’està fent i per què és un element important de l’èxit.

Un projecte compartit demana estones de reflexió individual i de reflexió col.lectiva que han de tenir lloc dintre de l’horari de permanència al centre dels mestres, tant de primària com de secundària. Aquests temps de reflexió, a primària, ja van quedar limitats per la imposició de la sisena hora lectiva i a secundària sempre han tingut dificultats d’ubicació en el temps donada la diversitat horària del professorat.

Per tant, si a partir del curs vinent, com pretén el conseller, el professorat que ho vulgui, pot fer més hores lectives sense modificar les de permanència al centre, encara serà més difícil, per no dir impossible, trobar-se per a acordar, coordinar, reflexionar, valorar... accions aquestes tan importants en una bona tasca educativa.

A més a més, els ensenyants que optin per fer més hores, tindran temps de preparar-les? S’hauran d’estar més hores al centre?. ¿No quedava clar que una bona activitat lectiva per part del professorat tenia molt a veure amb la bona preparació prèvia, amb la reflexió posterior i amb l’aprenentatge permanent per a estar al dia científicament, pedagògicament i didàcticament?.

Si no fos que fa tanta pena, ja que estem jugant amb l’educació dels infants i joves, faria riure tanta incompetència.

La societat civil i l'escola

Fa dies que volia escriure sobre el tema però fins avui no he trobat el moment.

Va sortir als “mitjans” la notícia que unes 17 entitats importants de Catalunya havien signat un manifest, amb la seva posada en escena corresponent, comprometent-se a ajudar el sistema educatiu de Catalunya.

És una bona notícia. És necessari que tots els recursos que genera una societat es posin al servei de l’educació, o intentin, com a mínim, ajudar el sistema educatiu. La declaració d’intencions és, doncs, positiva. Ara falta passar-la a la pràctica, que no és fàcil.

Ja fa temps que dintre del sistema educatiu hi ha un corrent que vol treballar en la direcció de les “accelerated schools” dels Estats Units d’Amèrica. Ja fa una anys que, des del professor de la U.B. Ramon Fletxa i els seus col•laboradors, passant pel projecte Èxit de l’ajuntament de Barcelona (ara transmès al Consorci d’educació) fins a alguns projectes de zones d’escoles rurals i d’alguns centres educatius de Catalunya, s’està treballant en aquesta idea.

Es tracta de posar els recursos que una comunitat genera, sobretot aquells més innovadors, al servei de l’educació de la població escolar més desafavorida per ajudar-la a superar totes les dificultats d’aprenentatge producte del nivell sociocultural de l’entorn familiar. La superació d’aquestes dificultats ajuda a elevar el nivell general d’aprenentatge de tota la comunitat educativa i col•labora en assolir el que els acèrrims defensors de l’economia competitiva anomenen “excel•lència”. Aquestes experiències aquí s'anomenen "Comunitats d'Aprenentatge".

Però per desenvolupar aquesta idea cal trobar les fórmules per interrelacionar els centres educatius amb les entitats que generen cultura, ja sigui a nivell de coneixements científics o de noves tecnologies. És evident que aquestes fórmules són molt diverses però en qualsevol cas no han de suposar sobrecàrrega extra pel centre ni augment de dedicació voluntarista per part del professorat, sinó que han d’entrar dintre del treball normal quotidià.

Serveixi d’exemple el que vaig viure fa poc temps. Dintre del Projecte Èxit de l’Ajuntament de Barcelona hi havia la possibilitat de realitzar un treball de formació en noves tecnologies en col.laboració amb el Cibernarium del Parc Tecnològic de Barcelona Nord.

Aquesta entitat ofereix cursos molt diversos i interessants. Es tractava de triar alguna de les seves ofertes i adaptar-la a l’institut. Hi podien participar els grups d’alumnes que el centre decidís. En el nostre cas es pretenia incorporar-ho als grups classe de tercer d’ESO de l’àrea de Tecnologia. Eren grups d’alumnes de composició diversa i no molt nombrosos. El projecte semblava interessant però no va reeixir. Per què?

Doncs perquè ja a la primera reunió feta entre les persones representants de l’Institut, el Projecte Èxit i el Cibernarium es va veure que els recursos humans reals eren els de l’institut, ja que Èxit feia d’intermediari i Cibernarium oferia els cursos estereotipats destinats a tota la població adulta en general, ni més ni menys. No hi havia la possibilitat que algú d’aquest centre fes l’adaptació entre la seva oferta i les necessitats de l’institut. Per tant era el centre educatiu, una vegada més, qui havia de multiplicar els seus migrats recursos per a elaborar el treball concret que havien de fer els alumnes. El Cibernarium pràcticament només oferia les seves instal•lacions i tecnologia a unes hores molt limitades. Davant de tantes dificultats el projecte no es va tirar endavant.

Què vol dir que les entitats es posin al servei de l’educació?. Doncs que treballin colze a colze amb els centres educatius proporcionant-los allò que necessiten. El que correspon fer als centres és el treball previ de definir les seves necessitats i presentar el seu projecte. El treball posterior de posar els recursos adequats a la satisfacció de les demandes correspon a les entitats externes.

Una vegada més es produeix allò tan contradictori. En una societat globalitzada i “en xarxa” no fan més que sortir bolets aïllats, que no es relacionen ni fan referència a allò que ja és present en el sistema educatiu i amb el què pretesament volen col•laborar. No saben de la seva existència? O moltes d’aquestes iniciatives són més propagandístiques que autèntiques?

¿Algú del Departament d’Educació no podria, ara, aprofitar aquesta iniciativa i posar en contacte allò que ja existeix i pot ser contactat?

Reflexió i actuació

El manifest “no es veritat” publicat per IRES (www.redires.net) esta sent molt positiu. No només per les adhesions que està aconseguint sinó també pes la discussió que està generant en el fòrum de debat. L’aportació que he fet a aquest fòrum és la següent:

“No parlaré sobre si és millor l’ensenyança tradicional (adjectiu poc afortunat segons la meva opinió) o l’ensenyança innovadora o renovadora (amb quin d’aquests adjectius ens quedem?) ja que hi ha hagut moltes aportacions al respecte. Opinaré sobre el decàleg de “principis orientadors de l’escola que necessitem”.

Com que estic bàsicament d’acord amb tots, em centraré en com portar-los a la pràctica. Per avançar en la seva consecució, els marcs d’actuació hauran de ser diferents, ja que els deu principis poden tenir diferents nivells de concreció, segons que tinguin com a referent bàsic el centre o la zona educativa, les institucions de formació del professorat, els departaments d’educació de les comunitats autònomes o el ministeri d’educació de l’estat.

És evident que si volem una educació “autènticament pública i laica” haurem de participar en totes les iniciatives que s’estan portant a terme per sindicats i grups d’ensenyants en aquelles comunitats autònomes on els governs estan reforçant els centres privats concertats o introduint elements de privatització en els públics, com és el cas de Catalunya que és on jo visc.

Per aconseguir la formació inicial i permanent del professorat que creiem adequada haurem d’incidir en els centres universitaris i en les instàncies dels governs on es gesten les polítiques de formació, per tal que els continguts de les matèries, les didàctiques i els postulats pedagògics s’acostin als que són millors per a la qualitat de l’ensenyança.

Respecte de la posada en pràctica d’aquest ensenyament científic, actiu, cooperatiu, democràtic, actual, relacionat amb el medi... penso que seria interessant establir xarxes entre centres o entre grups de professionals de diferents territoris, que ja estan portant a terme experiències interessants, per a donar-les a conèixer i mostrar-les com a exemples de que una altre escola és possible i per a contrarestar el que “no és veritat”.

Podem aprofitar aquest inici de relació que ha propiciat el manifest i la pàgina web de l’IRES per avançar en aquesta xarxa que demostri que uns centres educatius diferents són possibles i desitjables. És necessari fugir de discussions estèrils, exposar el que s’està fent bé i exigir els mitjans que fan falta per a millorar, en base a projectes concrets."

L'educació a debat

El debat sobre l'educació de TV3 d'ahir a la nit no va estar malament. Van sortir moltes coses, va parlar molta gent representativa dels diversos estaments, el moderador es va moderar i fins i tot va estar simpàtic. Però alguna cosa devia fallar que la mestra del final s'expressés amb tanta tristesa.

Va semblar que tothom tenia assumit que el sistema educatiu de Catalunya incloïa, en igualtat de condicions, les escoles públiques i les concertades. Per tant, s'havia d'anar cap a la distribució equitativa de l'alumnat amb dificultats (socials, econòmiques, culturals) prenent com a exemple la ciutat de Vic.

El vídeo mostrat al començament que feia el seguiment de la classe de 4t. d'ESO d'un institut públic del Baix Llobregat, va servir bàsicament per constatar, una vegada més, el 40 % de fracàs escolar. El representant de la Fundació Bofill va poder seguir reblant el clau del seu discurs catastrofista i alguns assistents al debat van poder exposar les seves posicions demanant coses diverses: l'augment del nivell dels coneixements, la segregació de l'alumnat a partir de tercer d'ESO, l'escola instructiva i no educativa, la millora de la professionalitat dels ensenyants, el tractament individualitzat de l'alumnat...

Algunes veus, assenyades, reclamaven que primer de tot ens havíem de posar d'acord en quins eren els mínims curriculars que s'haurien d'assolir i què enteníem per fracàs escolar. Incidien en l'aprenentatge de coneixements i l'educació en valors com a elements inseparables, en la diversitat a l'escola com a element enriquidor, en la importància de la manera com s'ensenya, en l'aprenentatge cooperatiu i el tractament individual com a dues cares del mateix procés... Va quedar sense resposta, però, la pregunta del moderador de si es considerava diversa una escola amb més del 60 % d'immigrants.

El conseller d'educació que no es cansava de repetir que la LEC per ella mateixa no canviaria les coses, pensava, però, que seria un marc que permetria introduir millores. Manifestava que teníem un bon professorat com a punt de partida i que la situació era d'una gran complexitat perquè els canvis poguessin arribar a curt termini.

La majoria va estar d'acord en l'avaluació del sistema educatiu que inclou la valoració dels professionals que hi traballen, excepte els sectors més corporativistes que reivindicaven que l'aprovació de les oposicíons era la garantia i l'única condició d'un bon professorat.

Però, per què estava tan enfadada la mestra del final?

Possiblement per diversos motius que tothom sap però de vegades no es diuen:

- L'escola concertada, en la seva gran majoria, no entrarà mai voluntàriament en la mateixa xarxa que l'escola pública si això ha de suposar la distribució equitativa de l'alumnat, la gratuïtat i l'aconfessionalitat. Moltes de les famílies que opten per aquest tipus d'escola ho fan per relacionar-se amb grups socials de característiques ideològiques, culturals i econòmiques semblants. Les titularitats d'aquestes escoles, la gran majoria pertanyents a la religió catòlica, no renunciaran a la confessionalitat com al tret més distintiu del seu ideari.

- Què han de garantir els governs?. Una escola de qualitat per tothom, gratuïta, arrelada al medi, no adscrita a cap religió i que transmeti els valors humanístics que puguin incloure a totes les famílies sigui quina sigui la seva situació socioeconòmica i cultural. I han d'aconseguir que aquesta escola estigui equitativament distribuïda pel territori de manera que tots els nois i totes les noies puguin tenir un bon centre educatiu relativament a prop de casa.

- Posar a totes les escoles en la mateixa xarxa i legislar sobre l'autonomia i la gestió de centres, la professionalitat dels docents, l'avaluació, les relacions amb els municipis... pot no fer canviar res si la distància entre l'administració i els centres educatius segueix tan profunda com ha estat durant molt de temps i si la direccionalitat dels pretesos "canvis" segueix anant de dalt a baix.

- No calia una nova llei d'educació. L'administració s'ha d'apropar als centres públics, reconèixer-los, validar els seus projectes i proveir-los, en els terminis que es consensuïn, dels recursos materials i humans que facin falta. La realitat és la que és i modificar la distribució de l'alumnat es podrà fer de manera molt limitada. El que cal, ara mateix, és que cada centre educatiu públic pugui desenvolupar-se al màxim des de la seva realitat i comptant amb el treball i els projectes dels sectors que el composen, sobretot professorat i famílies. Centre a centre s'ha d'anar extenent la taca d'oli de la qualitat; reconeixent la tasca que fan els bons professionals, motivant els desencantats i eradicant les males pràctiques (que encara que poques, n'hi ha algunes)

- Cal discriminar positivament els centres amb més dificultats. Per exemple, si la necessitat obliga a posar més de 25 o més de 30 alumnes per aula, cal que la classe pugui comptar amb dos mestres les hores que facin falta. Cal dotar aquests centres amb tots els recursos més actuals per tal que tot l'alumnat pugui trobar a l'escola els mitjans que no té a casa i que aprofundeixen les desigualtats. Que pugui accedir gratuïtament, des de l'escola, a tota l'oferta cultura del poble, ciutat, comarca, país... Que no siguin necessàries activitats extraescolars per "completar" una bona educació bàsica. Que el professorat es senti protegit i recolzat i es pugui implicar en el treball satisfactòriament, que és el que desitja.

- Un element molt important en aquesta tasca és la inspecció, de la qual, curiosament, ni se'n va parlar ahir. La inspecció ha de canviar radicalment, si no val més que desaparegui i que els centres tractin directament amb les direccions generals. No es poden burocratitzar els "canvis" que es volen introduir, èntre altres coses, perquè molts d'ells no son ni novetats ni canvis. Hi ha moltes coses que surten als mitjans com a una "innovació" de l'administració quan els centres ja fa temps que ho han descobert i posat en pràctica fins i tot sense mitjans. Els "tecnics" de l'administració han de saber llegir i entendre els centres amb qui tenen relació per potenciar els bons projectes, ajudar a dissenyar-los, si cal, reconèixer-los i proporcionar-los el que necessiten. El seguiment continuat, presencial, donarà molts elements per a l'avaluació del centre i dels seus professionals.

Si la mestra del final hagués pogut explicar què fan durant la jornada, a l'escola, ella i les seves companyes i companys, quins projectes tenen i amb quines dificultats es troben, no haurien calgut les estrambòtiques enquestes fetes per TV3. La realitat ens hagués aparegut diàfana i les solucions s'haurien pogut desgranar fàcilment, contradient, això si, més d'una entelèquia.

Contradiccions

Fa pocs dies vaig llegir en el diari que als centres educatius d'elite de Catalunya no els treurien les subvencions, malgrat que escolaritzaven nois i noies en centres separats i que la nova LEC no ho permeti. La raó que donaven era que quan els van concedir l'ajut econòmic la llei vigent no mencionava res al respecte.

Però el més alarmant és que també deia que quan s'acabés el termini de l'actual subvenció i s'hagués de renovar, amb la nova llei en vigor, també els seguirien subvencionant. Com si fos un dret adquirit per sempre.

Al mateix temps a Badalona i Sta. Coloma el professorat, amb les direccions dels centres al capdavant, manifestava el seu malestar per no poder absorvir ja més alumnat nouvingut i haver de superar la ratio de 25, tal com els obligaven.

Mentrestant el conseller deia que no quedaven gairebé alumnes per escolaritzar i que tots ho estarien en un termini breu i parlaba de les aules prefabricades amb paraules de satisfacció

Pel mateixos dies un programa de TV3, gairebé propagandístic, ens ensenyava les maravelles dels "centres de benvinguda a l'alumnat nouvingut" i la satisfacció de totes les parts: alumnat, famílies, personal treballador d'aquests centres i professorat de l'IES. No es feia cap pregunta crítica obvia.

Vaig trobar un ex col.lega que em va explicar que a Sant Sadurní d'Anoia, els centres educatius públics estaven portant a terme un projecte, junt amb centres d'altres països de l'Europa occidental, utilitzant bons mitjans de les TIC, que era molt engrescador. Em va fer una certa enveja de no poder formar-ne part.

I davant de tot aquest trencaclosques una es fa moltes preguntes i les respostes que troba, unint el puzzle, provoquen tristesa i pena i al mateix temps esperança. Badalona, Sta. Coloma, Sant Sadurní d'Anoia haurien de poder explicar-nos, a través dels mitjans de comunicació, tot el que fan. Segur que tots plegats aprendríem molt.

La realitat no és homogènia

Alabo els instituts que mostren els seus bons resultats i el seu treball, com per exemple, el Salvador Espriu de Barcelona, el Francesc Macià de Cornella, l'Angeleta Ferrer de Sant Cugat i el Lledonosa de Lleida. Segur que n'hi ha molts més.

Que en prenguin nota els de la Fundació Bofill que, segons el meu parer, s'equivoquen insistint en les dades que generalitzen el fracàs escolar i donant una visió homogènia dolenta del sistema educatiu. On volen anar a parar?

S'han d'augmentar els recursos si són necessaris per a tirar endavant un projecte. Amb els recursos actuals molts instituts milloren els seus resultats perquè compten amb un equip directiu competent, amb un professorat implicat i ben preparat i amb un projecte clar.

Els estudis d'aquests organismes que volen "retratar" la realitat per influir-hi haurien de fixar-se en cada centre i cada territori, estudiant cada situació en funció del què seria desitjable i en relació amb el procés propi.

El sindicat USTEC hauria de fer una reflexió profunda per a corregir aquesta deriva que el porta al més obscur conservadurisme corporatiu. Del contrari, havent-ne estat una de les persones fundadores, me n'hauré d'esborrar tal com han fet d'altres.

És l'hora d'utilitzar els mitjans de comunicació per explicar bé la realitat, centre a centre, i no per a deformar-la amb dades simplificadores.

Compromís professional

Felicito al mestre Antonio Marfil, director de l'institut públic Portada Alta de Málaga, pel seu testimoni expressat en El País Semanal (suplement Niños) del diumenge 14 de setembre d'enguany.

En un context difícil, són capaços, ell i un nombrós equip de professorat, de crear un projecte amb cara i ulls, que vol que els nois i les noies es desenvolupin al màxim com a estudiants i com a persones. Per a implementar-lo compten amb els recursos de la Junta de Andalucía i amb la seva intel.ligent dedicació. Els resultats que van obtenint els permeten modificar allò que no va bé i reforçar allò que funciona. I els proporcionen una gran satisfacció que els esperona per continuar la tasca amb ganes.

A Catalunya falta un compromís més clar de l'Administracio cap a l'escola pública, dotant-la de més recursos i dedicació de personal. Això implicaria (els recursos no són il.limitats) reduir les subvencions a aquelles concertades que no compleixen un servei social democràtic.

Però també falta un compromís clar dels equips docents. Cal una dedicació del professorat generosa. Els sindicats haurien de fer una tasca d'animació, centre a centre, per la creació de projectes contextualitzats. A l'administració se li haurien d'exigir els recursos per a portar-los a la pràctica.

L'educació escolar avui

Objectiu fonamental

L’ensenyament aprenentatge que té lloc a l’escola, avui, en les etapes obligatòries ha de complir un objectiu fonamental: educar en la ciutadania. Això vol dir:

- ensenyar a aprendre a llegir i comprendre el món en tota la seva complexitat
- desenvolupar les capacitats de cada persona per a prendre part activa en la societat a tots els nivells: laboral, cultural, associatiu, d’oci...
- fomentar el treball col•lectiu per aprendre a viure en cooperació.
- educar en l’esperit crític per ajudar a introduir els canvis necessaris per a la millora del món actual en totes les seves dimensions
- preparar els alumnes per a saber expressar-se democràticament, utilitzant tots els llenguatges possibles.

Eines necessàries

Per aconseguir aquest objectiu els centres educatius de totes les etapes de l’ensenyament obligatori han de tenir unes maneres de treballar que contemplin:

- Una educació escolar lligada a la vida:
• L’experiència viscuda ha de ser base d’interès i font d’aprenentatge.
• Els nois i les noies han de prendre part activa en el seu procés d’aprenentatge
• L’estudi de les ciències s’ha de plantejar de manera globalitzada
• S’ha d’apostar per una educació integral: física, intel•lectual, artística, moral...
• S’ha d’aprofundir en els valors de la coeducació.
• Les interrelacions dins del centre educatiu i amb altres grups d’escolars propers o llunyans han de ser un mitjà educatiu.

- El professorat de totes les etapes ha d’exercir la seva autoritat tenint en compte els drets i les responsabilitats dels alumnes.
• Les intervencions didàctiques han de despertar l’interès dels nens i de les nenes de qualsevol edat i posar-los en disposició d’aprendre
• Cal formular bé l’objecte d’estudi, la qüestió que es planteja o el problema a resoldre.
• El procés d’aprenentatge ha de ser clar, facilitant les fonts d’informació i donant les eines per a seleccionar-les i comprendre-les. El resultat ha de ser satisfactori
• S’han de conèixer les característiques de cada alumne per ajudar-lo a seguir el seu propi camí en cooperació amb la resta de companys i companyes
• S’ha d’exigir a cada noi i a cada noia el màxim compliment de la seva responsabilitat. S’ha de treballar la identitat i coherència del grup classe i dels diferents grups de treball així com també del conjunt del centre educatiu.

- El professorat de totes les etapes educatives ha de tenir i mantenir una bona formació professional.
• S’ha de partir d’una formació inicial que capaciti científicament i professionalment.
• Els ensenyants han de poder participar en activitats de formació permanent al llarg de tota la seva vida activa, dintre de la jornada laboral.
• El coneixement per part del professorat de l’objecte d’ensenyament i dels mètodes d’ensenyament-aprenentatge ha de ser profund per tal de ser creatiu a l’hora de posar-los en pràctica
• Igualment, s’ha de conèixer bé el context social del lloc de treball per tal d’adequar la intervenció educativa a les característiques de la realitat de l’alumnat.

- El centre educatiu ha de disposar dels recursos necessaris.

• El nombre suficient de professorat segons el P.E. del centre
• Bones instal•lacions i mobiliari: zones per a la direcció, l’administració i el treball del professorat, aules, laboratoris, biblioteca multimèdia, tallers diversos, gimnàs, aules específiques per idiomes, menjador, patis i zones enjardinades...
• Espais de treball i estudi adequats i fonts d’informació riques i diversificades:
• La biblioteca multimèdia. Ha de ser un espai central dotat suficientment de llibres, diaris, revistes, mitjans audiovisuals, mitjans informàtics amb connexió ràpida a Internet i amb una persona responsable del seu bon funcionament
• Els mitjans d’observació i experimentació. Han de ser presents en els laboratoris de l’àrea de ciències experimentals, en els espais destinats a les ciències socials i en els espais exteriors que s’habilitin com a àrees d’aprenentatge: jardins, horts, granges, espais esportius...
• El gimnàs multiusos. Per a les activitats pròpies de l’àrea d’educació física i per a fer-hi festes, representacions musicals, teatrals ...
• Els tallers. Per a l’educació artística i tecnològica. Cadascun d’ells amb les eines adequades per al bon funcionament de les activitats.
• Les aules. Dotades de prestatgeries per a guardar-hi els llibres, carpetes, diaris, revistes i material que es necessita per a cada activitat. Que disposin d’armaris, penjadors, ordinadors, taules, cadires i espai suficient per a fer una bona activitat d’aprenentatge que permeti el treball individual i en grup
• Mitjans per expressar el coneixement de diverses maneres
• Utilització de tots els mitjans a l’abast per elaborar els propis dossiers, llibres, treballs artístics, treballs tecnològics.
• Possibilitat d’utilitzar les tecnologies de la informació i la comunicació a tots els espais de treball del centre
• Possibilitat d’utilitzar mitjans d’impressió i reproducció en tots els formats

- El centre educatiu ha de poder realitzar activitats d’ensenyament-aprenentatge fora del centre
• Les sortides a l’entorn, proper o llunyà, són un recurs bàsic per a recollir informació i elaborar coneixement. Per tant, s’han de tenir totes les facilitats per a poder visitar tots els centres culturals, artístics, tecnològics, ambientals que interessin per a portar a la pràctica els plans d’estudis del centre
• S’han de poder fer estades fora de la localitat del centre per estudiar altres ambients socioeconòmics i culturals i per intercanviar coneixements i vivències amb altres grups d’estudiants
• S’han de poder fer estades a l’estranger per a la pràctica dels idiomes i per a conèixer altres cultures o cooperar amb altres realitats

- El centre educatiu ha de poder ser gestionat democràticament
• El professorat ha de participar en la gestió del centre, cadascú des de la responsabilitat que tingui encomanada i en els organismes de participació que s’estableixin.
• L’equip directiu ha de ser nomenat en funció d’un projecte educatiu recolzat per la majoria de professorat i pel consell de centre
• La valoració del treball s’ha de fer des de dintre del centre i des de fora per organismes relacionats amb el treball diari del centre
• El consell escolar ha de ser l’organisme que reguli la vida general del centre i ha de comptar amb la participació del professorat, de l’alumnat i de l’associació de mares i pares com a estaments fonamentals, així com del personal d’administració i serveis i dels representants de les administracions, local i nacional.

- El professorat ha de poder tenir el reconeixement de la feina ben feta
• El sou d’entrada ha de ser digne
• Ha de poder tenir increments salarials relacionats amb l’antiguitat i amb llocs de treball específics, o amb treballs que demanen més dedicació horària.
• Ha de poder tenir incentius en tasques degudament remunerades:
• donar a conèixer la feina feta mitjançant la publicació d’articles, llibres,
• participar en tasques de formació del professorat nou
• disposar de temps sabàtic per a reflexionar sobre la tasca feta o assistir a cursos de formació en el país o a fora o per participar en intercanvis d’experiències
• poder accedir a llocs de direcció de centres o a altres llocs tècnicament qualificats dels departament d’educació.
• poder participar en algun programa de formació universitària
• reconeixement de la responsabilitat en programes d’innovació de centre o de zona
• Ha de tenir accés als mitjans de comunicació per a donar a conèixer les innovacions que porti a terme el centre educatiu o la zona escolar.

L’educació avui demana poder desenvolupar els projectes educatius de cada centre i de cada zona. L’administració ha de proporcionar les eines que ho han de fer possible, fent costat i potenciant el treball dels grups d’ensenyants que treballen conscientment a cada lloc i establint les condicions generals per a la incorporació de tot el col•lectiu de mestres i professors a una tasca educativa de qualitat.