Anna Lizaran

Fa poc més d’un any va llegir uns textos filosòfics sobre l’amistat al Teatre del cccb en la festa de comiat de Josep Ramoneda com a director del centre. Va ser l’última vegada que la vaig veure actuar, tot i que aquella lectura era més un regal d’amiga a amic que una posada en escena. En sortir de l’acte ens la vam trobar de cara, m’hi vaig acostar i li vaig donar les gràcies per la seva col•laboració; ella em va contestar: “Gràcies a vostè”. És la vegada que l’he vista de més a prop i la primera que em dirigia la paraula. Va ser un instant curt però molt intens per a mi que sóc una admiradora fidel d’Anna Lizaran des dels seus començaments al Lliure de Gràcia.
L’última actuació que li vaig veure va ser Agost. Com sempre estava extraordinària. Era (era?) que de pressa passem del present al passat. Quan va haver de retirar-se dels assaigs de La Bete, pocs dies abans de l’estrena em vaig pensar que era una malaltia guarible la que patia i confiava tornar-la a veure sobre l’escenari ben aviat. Defugia les veus que deien que estava greument malalta. No em volia imaginar el que ara estic vivint. Costa pensar en el teatre català, en el Teatre en general, sense l’Anna Lizaran. Vaig veure La Bete i no em va agradar, tota l’estona estava pensant com l’hauria interpretada la gran Anna Lizaran.
Acompanyo el sentiment de tota la seva família, de totes les seves amigues i amics i de tota la gent del Teatre que l’estimen i que la trobaran tan a faltar. Descansi en pau