Bolonya

Les accions dels estudiants anti Bolonya han tingut moltes coses positives, entre elles treure a la llum pública els acords signats per molts governs europeus fa més de 10 anys a la ciutat de Bolonya, introduint canvis als estudis universitaris. A través dels mitjans de comunicació he pogut conèixer diverses posicions sobre el tema.

És evident que els acords de Bolonya són acords dels governs dels estats europeus i no de les universitats. Fins i tot sembla que algun d’aquests centres se’n pot quedar al marge.

També queda clar que, pel que fa als governs espanyols, poca cosa han fet després de signar els acords de cara a donar a conèixer el pla. I pel que fa a les universitats, hi ha de tot, algunes ja han començat a posar en marxa algunes de les mesures que contempla el pla Bolonya i d’altres s’ho estan pensant.

El que és evident, segons el meu parer ara mateix, és que el pla Bolonya té coses positives i d’altres de preocupants que, depèn de com es resolguin, poden ser negatives:

L’homologació de títols a nivell europeu, la possibilitat de cursar estudis a universitats d’altres països, l’aposta per a sistemes d’ensenyament més significatius i cooperatius, són coses positives. Fins i tot la relació amb el món productiu, de béns, serveis i cultura (públic o privat), si la universitat conserva la seva independència de criteri, és una cosa desitjable.

El que preocupa és si Bolonya és un camí cap a la privatització de la institució universitària amb pèrdua de la seva independència, ja que això suposaria planificar els estudis en funció principalment de les necessitats de les empreses i del mercat, en un moment en que l’ètica empresarial, en general, no té en compte precisament la distribució més equitativa de la riquesa ni la sostenibilitat de la Terra en la producció i distribució de béns i serveis.

En un capitalisme tan agressiu com el que hem viscut en els últims anys la universitat també ha de poder i voler reflexionar sobre la condició humana tenint en compte les aportacions de totes les ciències al llarg de la història i treballar en la recerca, en totes les àrees del saber, d’un món més equilibrat.

Si els estudis universitaris es divideixen en graus i postgraus, els títols de grau han de poder tenir validesa per a treballar. Fins i tot ha de ser desitjable que així sigui, ja que els estudis de postgrau, inclosos els màsters, és millor que es facin amb una certa experiència laboral. D’altra banda els estudis de postgrau han de ser assequibles per a tots els estudiants que demostrin capacitat i disposició per l’estudi.

Per tant la necessitat d’una bona política de beques no ha de ser una frase retòrica sinó una exigència de tots els sectors de la societat sobretot de la mateixa universitat, i condició indispensable per a l’aplicació del pla. Dic beques, no préstecs ni hipoteques sobre el preu del treball futur, llevat en el cas que la seguretat del treball i del salari suficient siguin reals.

El professorat de les universitats ha d’assumir, com ja ha fet una part, que no pot continuar fent les classes passives i amb programes obsolets. Ha de posar en pràctica els mètodes que compten amb la participació activa de l’alumnat, que es plantegen la recerca en la resolució de problemes actuals, en la realització de projectes de manera cooperativa basada en l’esforç i la responsabilitat de tots i cadascun dels estudiants i que fomenten l’esperit crític.
Per tant, és des de la pròpia universitat que s’han de replantejar la seva tasca. Si no és així per més plans Bolonya que es dictin des de dalt, res no canviarà.

Els nois i les noies estudiants que s’han manifestat contraris al pla Bolonya han de ser escoltats i han de poder participar en la posada en marxa del nou pla. No està bé escudar-se darrera les formes de participació actuals que ja se sap que són molt poc representatives. Cal imaginar un marc organitzatiu que tingui en compte totes les posicions.

De moment és força gratificant sentir el nou ministre d’educació dient que els estudiants tenen raó en algunes coses.