Lydia Cacho

Lydia Cacho, com Anna Politkóvskaia és una lluitadora pacient que des dels seus inicis de defensora dels drets humans va refermant el seu compromís en causes cada vegada més complicades. La solidaritat, l’amistat i l’amor familiar i de la seva parella li donen forces per a aguantar dures experiències i continuar en la LLUITA per a la dignitat de les persones. El SOFRIMENT patit en carn pròpia junt amb el treball professional com a periodista crítica li proporcionen el CONEIXEMENT, la SAVIESA i la LLIBERTAT INTERIOR per a interpretar la situació complexa del país on viu i de tot el món, i per a explicar-la en PARAULES PRÒPIES.
Com diu ella mateixa: “Lo que no podrán es negar la existencia de esta historia, arrebatarme la voz y la palabra. Mientras viva seguiré escribiendo, y con lo escrito, seguiré viviendo.”

Quines històries explica Lydia Cacho?

Va començar a conèixer les vides que després explicaria, des de petita, quan era una nena curiosa, atrevida, rebel i amorosa i el seu avi li deia que pertanyia a una família amb moltes històries per explicar i amb moltes preguntes per fer. Efectivament, la seva família era una barreja de cultures, europees i americanes. De la seva mare ha heretat el pòsit cultural de l’avi portuguès i de l’àvia francesa pels quals tenir consciència social no era un luxe intel•lectual sinó una forma de supervivència. El somni de llibertat i la comprensió del món real li vénen de la família materna; la força de voluntat, els ulls i la mirada són del seu pare mexicà.

Quan ja vivia independent a Cancún va començar a treballar de periodista, en la premsa escrita i a la ràdio. El seu programa en aquest mitjà era dedicat a les dones que patien violència de gènere. Un dia, en acabar el programa, a fora l’esperaven un grup de dones maies que li van dir que volien anar a viure amb ella per alliberar-se de la violència que patien. Ella no les podia portar al petit apartament on vivia i va idear de muntar un centre d’acollida a Cancun que va esdevenir modèlic. Finalment, però, al cap de deu anys, ha hagut de tancar per les pressions policials i polítiques.
Les seves activitats periodístiques a la ràdio i a la televisió la van fer una persona coneguda, la qual cosa va propiciar la seva trobada amb Emma

El dimonis de l’edèn

Emma li va ensenyar qui eren els dimonis de l’edèn; qui eren els que li havien destrossat la vida: homes poderosos, empresaris en activitats il•lícites que incloïen pornografia infantil, trata de dones, turisme sexual i blanqueig de diner; polítics corruptes que permetien les activitats i protegien els poderosos. El testimoni de la noia va colpir de tal manera Lydia que des d’aleshores no ha parat en la lluita contra el tràfic sexual de dones, homes, nenes i nens del seu país, Mèxic, i d’arreu del món.
Els dimonis de l’edèn també la van atrapar a ella. Un temps després de publicar el llibre amb el mateix títol Los demonios del edén. El poder que protege la pornografía infantil, Lydia, el desembre del 2005, va patir un segrest de més de 30 hores que la va tenir retinguda, maltractada físicament i psicològica en un viatge interminable de 1.500 Km. des de Cancún a Puebla. La solidaritat de la seva parella, de les amistats, de companyes del centre d’acollida, de periodistes de molts mitjans i, també, de càrrecs polítics que s’oposaren al governador de Puebla, que havia ordenat el segrest i d'un bon despatx d'advocats, van aconseguir que, pagant una fiança sortís en llibertat provisional i més tard, el 2 de gener de 2007, fos declarada innocent.
Però Lydia no té por i si en té, sap superar-la, i va presentar denúncia contra els seus segrestadors i maltractadors que incloïen grans empresaris i càrrecs polítics. La denuncia va ser admesa per la Suprema Corte de Justicia de la Nación. De la comissió per a verificar els fets denunciats se’n va encarregar el ministre Silva Meza que va portar a terme una investigació exemplar i una defensa de la periodista modèlica: “la periodista Lydia Cacho se quedó corta en el libro”, deia el ministre Silva, referint-se a la gravetat de l’explotació infantil a Mèxic. No obstant això la Corte Suprema, primer va decidir ajornar la sentència i després, a les darreries de l’any 2007, va resoldre protegir el governador Marín i desestimar les investigacións de pederàstia i pornografia infantil. L’únic empresonat de tota la trama va ser l’empresari pederasta i esclavitzador de dones, nenes i nens pel turisme sexual, Succar Kuri, condemnat a cent anys de presó. La Fiscalia Especial de Violencia contra Mujeres té llistes d’ordres de captura dels torturadors de Lydia, però han quedat suspeses per decisions superiors.

La vida de la periodista continua

Lydia Cacho segueix escrivint. Un dels últims llibres és Esclavas del poder, que, tal com el subtítol indica, és un viatge al cor del tràfic sexual de dones i nens arreu del món. En aquest llibre la periodista amplia el seu camp d’investigació i ens conta els viatges que fa a molts països, les fonts d’informació que troba, els perills que passa, les mesures de seguretat que pren, les dificultats i les incomoditats que viu i, també, les realitats de les esclaves del poder; diu que ho fa per tal de “desentrañar la esclavitud de nuestros días, y [...] sus multifacéticas formas de coexistir entre nosotros.” És un exemple de periodisme d’investigació que segueix la pista de l’explotació sexual de dones i nenes concretes, la vida de les quals reconstrueix. Explicar el seu pensament crític de manera fonamentada li atorga credibilitat i ajuda a contrarestar la desinformació dels mitjans oficials i a facilitar el coneixement de la realitat a les lectores i als lectors dels escrits de la periodista.
Lydia Cacho recorre el món investigant i explicant els resultats de les seves indagacions. Ahir mateix va ser a Barcelona, al Centre de Cultura Contemporània (cccb) a parlar sobre Drets Humans dins del cicle de debats En comú, i ens va explicar el que va sentir en trobar-se en una habitació d’hotel lluny de casa per haver hagut d’escapar una vegada més de les amenaces de mort que havia rebut recentment: “no quiero perder la cabeza” diu que es repetia a ella mateixa i així titulava l’escrit que va fer per a exorcitzar la por. Lydia Cacho és una dona feminista, periodista i activista social que ens anima a lluitar contra l’onada neocapitalista que vol cossificar les persones i fer-les objectes de treball i de plaer, esclaves.

Anna Lizaran

Fa poc més d’un any va llegir uns textos filosòfics sobre l’amistat al Teatre del cccb en la festa de comiat de Josep Ramoneda com a director del centre. Va ser l’última vegada que la vaig veure actuar, tot i que aquella lectura era més un regal d’amiga a amic que una posada en escena. En sortir de l’acte ens la vam trobar de cara, m’hi vaig acostar i li vaig donar les gràcies per la seva col•laboració; ella em va contestar: “Gràcies a vostè”. És la vegada que l’he vista de més a prop i la primera que em dirigia la paraula. Va ser un instant curt però molt intens per a mi que sóc una admiradora fidel d’Anna Lizaran des dels seus començaments al Lliure de Gràcia.
L’última actuació que li vaig veure va ser Agost. Com sempre estava extraordinària. Era (era?) que de pressa passem del present al passat. Quan va haver de retirar-se dels assaigs de La Bete, pocs dies abans de l’estrena em vaig pensar que era una malaltia guarible la que patia i confiava tornar-la a veure sobre l’escenari ben aviat. Defugia les veus que deien que estava greument malalta. No em volia imaginar el que ara estic vivint. Costa pensar en el teatre català, en el Teatre en general, sense l’Anna Lizaran. Vaig veure La Bete i no em va agradar, tota l’estona estava pensant com l’hauria interpretada la gran Anna Lizaran.
Acompanyo el sentiment de tota la seva família, de totes les seves amigues i amics i de tota la gent del Teatre que l’estimen i que la trobaran tan a faltar. Descansi en pau