L'educació a debat

El debat sobre l'educació de TV3 d'ahir a la nit no va estar malament. Van sortir moltes coses, va parlar molta gent representativa dels diversos estaments, el moderador es va moderar i fins i tot va estar simpàtic. Però alguna cosa devia fallar que la mestra del final s'expressés amb tanta tristesa.

Va semblar que tothom tenia assumit que el sistema educatiu de Catalunya incloïa, en igualtat de condicions, les escoles públiques i les concertades. Per tant, s'havia d'anar cap a la distribució equitativa de l'alumnat amb dificultats (socials, econòmiques, culturals) prenent com a exemple la ciutat de Vic.

El vídeo mostrat al començament que feia el seguiment de la classe de 4t. d'ESO d'un institut públic del Baix Llobregat, va servir bàsicament per constatar, una vegada més, el 40 % de fracàs escolar. El representant de la Fundació Bofill va poder seguir reblant el clau del seu discurs catastrofista i alguns assistents al debat van poder exposar les seves posicions demanant coses diverses: l'augment del nivell dels coneixements, la segregació de l'alumnat a partir de tercer d'ESO, l'escola instructiva i no educativa, la millora de la professionalitat dels ensenyants, el tractament individualitzat de l'alumnat...

Algunes veus, assenyades, reclamaven que primer de tot ens havíem de posar d'acord en quins eren els mínims curriculars que s'haurien d'assolir i què enteníem per fracàs escolar. Incidien en l'aprenentatge de coneixements i l'educació en valors com a elements inseparables, en la diversitat a l'escola com a element enriquidor, en la importància de la manera com s'ensenya, en l'aprenentatge cooperatiu i el tractament individual com a dues cares del mateix procés... Va quedar sense resposta, però, la pregunta del moderador de si es considerava diversa una escola amb més del 60 % d'immigrants.

El conseller d'educació que no es cansava de repetir que la LEC per ella mateixa no canviaria les coses, pensava, però, que seria un marc que permetria introduir millores. Manifestava que teníem un bon professorat com a punt de partida i que la situació era d'una gran complexitat perquè els canvis poguessin arribar a curt termini.

La majoria va estar d'acord en l'avaluació del sistema educatiu que inclou la valoració dels professionals que hi traballen, excepte els sectors més corporativistes que reivindicaven que l'aprovació de les oposicíons era la garantia i l'única condició d'un bon professorat.

Però, per què estava tan enfadada la mestra del final?

Possiblement per diversos motius que tothom sap però de vegades no es diuen:

- L'escola concertada, en la seva gran majoria, no entrarà mai voluntàriament en la mateixa xarxa que l'escola pública si això ha de suposar la distribució equitativa de l'alumnat, la gratuïtat i l'aconfessionalitat. Moltes de les famílies que opten per aquest tipus d'escola ho fan per relacionar-se amb grups socials de característiques ideològiques, culturals i econòmiques semblants. Les titularitats d'aquestes escoles, la gran majoria pertanyents a la religió catòlica, no renunciaran a la confessionalitat com al tret més distintiu del seu ideari.

- Què han de garantir els governs?. Una escola de qualitat per tothom, gratuïta, arrelada al medi, no adscrita a cap religió i que transmeti els valors humanístics que puguin incloure a totes les famílies sigui quina sigui la seva situació socioeconòmica i cultural. I han d'aconseguir que aquesta escola estigui equitativament distribuïda pel territori de manera que tots els nois i totes les noies puguin tenir un bon centre educatiu relativament a prop de casa.

- Posar a totes les escoles en la mateixa xarxa i legislar sobre l'autonomia i la gestió de centres, la professionalitat dels docents, l'avaluació, les relacions amb els municipis... pot no fer canviar res si la distància entre l'administració i els centres educatius segueix tan profunda com ha estat durant molt de temps i si la direccionalitat dels pretesos "canvis" segueix anant de dalt a baix.

- No calia una nova llei d'educació. L'administració s'ha d'apropar als centres públics, reconèixer-los, validar els seus projectes i proveir-los, en els terminis que es consensuïn, dels recursos materials i humans que facin falta. La realitat és la que és i modificar la distribució de l'alumnat es podrà fer de manera molt limitada. El que cal, ara mateix, és que cada centre educatiu públic pugui desenvolupar-se al màxim des de la seva realitat i comptant amb el treball i els projectes dels sectors que el composen, sobretot professorat i famílies. Centre a centre s'ha d'anar extenent la taca d'oli de la qualitat; reconeixent la tasca que fan els bons professionals, motivant els desencantats i eradicant les males pràctiques (que encara que poques, n'hi ha algunes)

- Cal discriminar positivament els centres amb més dificultats. Per exemple, si la necessitat obliga a posar més de 25 o més de 30 alumnes per aula, cal que la classe pugui comptar amb dos mestres les hores que facin falta. Cal dotar aquests centres amb tots els recursos més actuals per tal que tot l'alumnat pugui trobar a l'escola els mitjans que no té a casa i que aprofundeixen les desigualtats. Que pugui accedir gratuïtament, des de l'escola, a tota l'oferta cultura del poble, ciutat, comarca, país... Que no siguin necessàries activitats extraescolars per "completar" una bona educació bàsica. Que el professorat es senti protegit i recolzat i es pugui implicar en el treball satisfactòriament, que és el que desitja.

- Un element molt important en aquesta tasca és la inspecció, de la qual, curiosament, ni se'n va parlar ahir. La inspecció ha de canviar radicalment, si no val més que desaparegui i que els centres tractin directament amb les direccions generals. No es poden burocratitzar els "canvis" que es volen introduir, èntre altres coses, perquè molts d'ells no son ni novetats ni canvis. Hi ha moltes coses que surten als mitjans com a una "innovació" de l'administració quan els centres ja fa temps que ho han descobert i posat en pràctica fins i tot sense mitjans. Els "tecnics" de l'administració han de saber llegir i entendre els centres amb qui tenen relació per potenciar els bons projectes, ajudar a dissenyar-los, si cal, reconèixer-los i proporcionar-los el que necessiten. El seguiment continuat, presencial, donarà molts elements per a l'avaluació del centre i dels seus professionals.

Si la mestra del final hagués pogut explicar què fan durant la jornada, a l'escola, ella i les seves companyes i companys, quins projectes tenen i amb quines dificultats es troben, no haurien calgut les estrambòtiques enquestes fetes per TV3. La realitat ens hagués aparegut diàfana i les solucions s'haurien pogut desgranar fàcilment, contradient, això si, més d'una entelèquia.

Contradiccions

Fa pocs dies vaig llegir en el diari que als centres educatius d'elite de Catalunya no els treurien les subvencions, malgrat que escolaritzaven nois i noies en centres separats i que la nova LEC no ho permeti. La raó que donaven era que quan els van concedir l'ajut econòmic la llei vigent no mencionava res al respecte.

Però el més alarmant és que també deia que quan s'acabés el termini de l'actual subvenció i s'hagués de renovar, amb la nova llei en vigor, també els seguirien subvencionant. Com si fos un dret adquirit per sempre.

Al mateix temps a Badalona i Sta. Coloma el professorat, amb les direccions dels centres al capdavant, manifestava el seu malestar per no poder absorvir ja més alumnat nouvingut i haver de superar la ratio de 25, tal com els obligaven.

Mentrestant el conseller deia que no quedaven gairebé alumnes per escolaritzar i que tots ho estarien en un termini breu i parlaba de les aules prefabricades amb paraules de satisfacció

Pel mateixos dies un programa de TV3, gairebé propagandístic, ens ensenyava les maravelles dels "centres de benvinguda a l'alumnat nouvingut" i la satisfacció de totes les parts: alumnat, famílies, personal treballador d'aquests centres i professorat de l'IES. No es feia cap pregunta crítica obvia.

Vaig trobar un ex col.lega que em va explicar que a Sant Sadurní d'Anoia, els centres educatius públics estaven portant a terme un projecte, junt amb centres d'altres països de l'Europa occidental, utilitzant bons mitjans de les TIC, que era molt engrescador. Em va fer una certa enveja de no poder formar-ne part.

I davant de tot aquest trencaclosques una es fa moltes preguntes i les respostes que troba, unint el puzzle, provoquen tristesa i pena i al mateix temps esperança. Badalona, Sta. Coloma, Sant Sadurní d'Anoia haurien de poder explicar-nos, a través dels mitjans de comunicació, tot el que fan. Segur que tots plegats aprendríem molt.