M’agrada ser de Barcelona En Comú

El 16 d’abril vaig tenir el goig de fer un recorregut pel Carmel amb l’Ada Colau i altres persones de la candidatura i del grup de Barcelona En Comú dels barris Horta-Carmel-Montbau. Va ser un llarg recorregut per conversar amb veïns i veïnes de diferents associacions i entitats del barri que va concloure amb un acte a la plaça Salvador Allende. En aquest acte van intervenir l’Ada Colau, en Gerardo Pisarello i la Mercedes Vidal, com a aspirants a entrar al govern de la ciutat, i tots els veïns i les veïnes que van voler expressar el seu punt de vista o fer alguna pregunta. A mi em va tocar fer la presentació de l’acte i vaig aprofitar l’ocasió per manifestar el goig que sento de formar part de Barcelona En Comú:

M’agrada ser de Barcelona En Comú perquè endinsa les seves arrels en la història de les lluites populars de la ciutat. Lluites antigues que en l’etapa més recent, encara en plena Dictadura, van prendre la forma d’Associacions de Veïns, Sindicats, Partits Polítics, grups de cristians de base... Des dels anys de 1960, la lluita per a la dignificació dels barris es va estendre per tot l’espai urbà. “Barcelona és una ciutat de barris”. Lluites llargues i continuades van fer que els primers Ajuntaments Democràtics haguessin de portar a terme polítiques que equilibressin les condicions de vida, individuals i col·lectives, de tots els barris de la ciutat. La intensitat de les lluites, però, va minvar, i els poders públics van comptar cada vegada menys amb la ciutadania. La democràcia es va afeblir i els grans grups financers se’n van aprofitar. La greu crisi econòmica iniciada l’any 2008 va ser gestionada pels governs en detriment de les classes populars. Amb l’aparició del Moviment 15M es va revifar amb força el teixit veïnal i es van iniciar canvis en els continguts i en les formes de participació política: Barcelona En Comú n’és una mostra.

M’agrada ser de Barcelona En Comú perquè està construint un projecte que ve de lluny i va més lluny. Un projecte en el qual el fi no justifica els mitjans; guanyar l’Ajuntament de Barcelona és un pas dins del llarg camí de transformació de la ciutat, des de dins de les institucions i des de fora. Des de l’Ajuntament i des dels carrers i places de tots els barris.

M’agrada ser de Barcelona En Comú perquè porta a la pràctica els valors feministes d’expressió, col·laboració, mediació, empatia... enfront de competitivitat, jerarquització, sectarisme...; és per això que ha sabut cosir, sense que es notin gaire les costures, textures diverses del teixit polític i ha iniciat l’elaboració d’un tapís de colors que vol harmònics, sense que cap d’ells destaqui sobre els altres: del Procés Constituent, d’Iniciativa per Catalunya Verds, d’Esquerra Unida i Alternativa, de Podem, d’Equo, i de totes aquelles persones que van iniciar o vam reprendre la lluita política des de Guanyem.

M’agrada ser de Barcelona En Comú perquè, segons el meu punt de vista, en el meu imaginari, reinterpreta i transforma el mite de Cassandra, la sacerdotessa de Troia que no va accedir als desitjos d’Apol·lo, i no va deixar que el gran déu de l’Olimp posseís ni el seu cos ni la seva ànima a canvi del do de la profecia. Cassandra va desafiar la maledicció divina de no ser creguda i va seguir parlant, va continuar predient el que sabia i va demostrar que tenia raó. La proesa li va costar la vida.
Així mateix, Barcelona En Comú, com una autèntica Cassandra en col·lectiu del segle XXI, no accedeix a satisfer els desitjos possessius del déu capitalista que té segrestat el govern de la ciutat de Barcelona, i construeix un discurs propi, sense perdre-hi ni la salut ni la vida perquè és comú, és de moltes persones i aquesta característica li dóna forces per plantar cara a la maledicció expressada en forma de jaculatòria, de manera insistent, pels portantveus del poder: “No hi ha alternativa”. Barcelona En Comú diu: “Sí. Hi ha alternatives”