Per a Malala: Educació pública per a tothom

L'Educació pública és un dret humà per a tothom a tot el món

Tornem a Malala, partint del feminisme de la igualtat. Segons Teresa Forcades el feminisme de la igualtat implica que les persones es determinin per elles mateixes sense que hi hagi cap model extern que les limiti. Les estructures socials han de permetre a totes les persones créixer autònomament segons les seves capacitats i voluntats, en comunió amb els demés.
Per tal de poder arribar a la construcció personal autònoma hem de superar l’etapa del subjectivisme infantil en la qual el referent, tant dels nois com de les noies, és la mare. La maduració personal ha de contemplar un punt de cesura, de trencament amb els referents, per a atrevir-se a pensar com a adults. Cada persona ha de poder ser allò que vol ser, en societat, amb les demés persones que també han de poder ser el que volen ser. Només l’educació pública pot ajudar a aconseguir-ho.

Per tant, Malala i totes les noies del món, i també tots els nois, han de poder estudiar allò que vulguin, en els seus propis pobles, barris o ciutats, per a tenir un ofici o una professió que els permeti viure dignament i per a participar, democràticament, en la presa de decisions col•lectives de les comunitats.
És per això que penso que no només hem de voler que Malala es recuperi físicament i psicològicament, sinó que l’hem d’estimar, hem de fer-li espai al seu voltant per a què, des d’ara, als seus quinze anys, pugui viure en llibertat tot el temps que li queda per davant. Per a què es relacioni amb qui vulgui, maduri personalment i esdevingui autònoma, de la mare, del pare, dels germans. Per a què sigui ella mateixa en el seu país. No ens n’hem d’apoderar posant-li a sobre símbols massa pesants per a una noia de quinze anys que el que més desitja és estudiar per a poder ser metgessa o política o el que decideixi ser, que encara té temps per pensar-s’ho.

Les persones que vivim als anomenats països occidentals, dits “desenvolupats”, si estimem Malala, no n’hem de fer una bandera, no l’hem de devorar amb les nostres estructures tan desprestigiades: l’hem de voler de carn i ossos, l’hem de voler lliure per a viure la seva joventut, maduresa i vellesa tal com ella decideixi fer-ho, sense hipoteques. En tot cas, si volem traduir, interpretar, el missatge del seu exemple, hem de lluitar, aquí, al nostre país, per a l’educació pública, per a què els governs destinin tots els recursos a l’educació pública i no als concerts privats. Per a oferir-li a Malala un model públic de qualitat on vagin tots els nens i totes les nenes, tots els nois i totes les noies sense distincions de gènere, de classe social, de grup cultural o de comunitat religiosa.