La societat civil i l'escola

Fa dies que volia escriure sobre el tema però fins avui no he trobat el moment.

Va sortir als “mitjans” la notícia que unes 17 entitats importants de Catalunya havien signat un manifest, amb la seva posada en escena corresponent, comprometent-se a ajudar el sistema educatiu de Catalunya.

És una bona notícia. És necessari que tots els recursos que genera una societat es posin al servei de l’educació, o intentin, com a mínim, ajudar el sistema educatiu. La declaració d’intencions és, doncs, positiva. Ara falta passar-la a la pràctica, que no és fàcil.

Ja fa temps que dintre del sistema educatiu hi ha un corrent que vol treballar en la direcció de les “accelerated schools” dels Estats Units d’Amèrica. Ja fa una anys que, des del professor de la U.B. Ramon Fletxa i els seus col•laboradors, passant pel projecte Èxit de l’ajuntament de Barcelona (ara transmès al Consorci d’educació) fins a alguns projectes de zones d’escoles rurals i d’alguns centres educatius de Catalunya, s’està treballant en aquesta idea.

Es tracta de posar els recursos que una comunitat genera, sobretot aquells més innovadors, al servei de l’educació de la població escolar més desafavorida per ajudar-la a superar totes les dificultats d’aprenentatge producte del nivell sociocultural de l’entorn familiar. La superació d’aquestes dificultats ajuda a elevar el nivell general d’aprenentatge de tota la comunitat educativa i col•labora en assolir el que els acèrrims defensors de l’economia competitiva anomenen “excel•lència”. Aquestes experiències aquí s'anomenen "Comunitats d'Aprenentatge".

Però per desenvolupar aquesta idea cal trobar les fórmules per interrelacionar els centres educatius amb les entitats que generen cultura, ja sigui a nivell de coneixements científics o de noves tecnologies. És evident que aquestes fórmules són molt diverses però en qualsevol cas no han de suposar sobrecàrrega extra pel centre ni augment de dedicació voluntarista per part del professorat, sinó que han d’entrar dintre del treball normal quotidià.

Serveixi d’exemple el que vaig viure fa poc temps. Dintre del Projecte Èxit de l’Ajuntament de Barcelona hi havia la possibilitat de realitzar un treball de formació en noves tecnologies en col.laboració amb el Cibernarium del Parc Tecnològic de Barcelona Nord.

Aquesta entitat ofereix cursos molt diversos i interessants. Es tractava de triar alguna de les seves ofertes i adaptar-la a l’institut. Hi podien participar els grups d’alumnes que el centre decidís. En el nostre cas es pretenia incorporar-ho als grups classe de tercer d’ESO de l’àrea de Tecnologia. Eren grups d’alumnes de composició diversa i no molt nombrosos. El projecte semblava interessant però no va reeixir. Per què?

Doncs perquè ja a la primera reunió feta entre les persones representants de l’Institut, el Projecte Èxit i el Cibernarium es va veure que els recursos humans reals eren els de l’institut, ja que Èxit feia d’intermediari i Cibernarium oferia els cursos estereotipats destinats a tota la població adulta en general, ni més ni menys. No hi havia la possibilitat que algú d’aquest centre fes l’adaptació entre la seva oferta i les necessitats de l’institut. Per tant era el centre educatiu, una vegada més, qui havia de multiplicar els seus migrats recursos per a elaborar el treball concret que havien de fer els alumnes. El Cibernarium pràcticament només oferia les seves instal•lacions i tecnologia a unes hores molt limitades. Davant de tantes dificultats el projecte no es va tirar endavant.

Què vol dir que les entitats es posin al servei de l’educació?. Doncs que treballin colze a colze amb els centres educatius proporcionant-los allò que necessiten. El que correspon fer als centres és el treball previ de definir les seves necessitats i presentar el seu projecte. El treball posterior de posar els recursos adequats a la satisfacció de les demandes correspon a les entitats externes.

Una vegada més es produeix allò tan contradictori. En una societat globalitzada i “en xarxa” no fan més que sortir bolets aïllats, que no es relacionen ni fan referència a allò que ja és present en el sistema educatiu i amb el què pretesament volen col•laborar. No saben de la seva existència? O moltes d’aquestes iniciatives són més propagandístiques que autèntiques?

¿Algú del Departament d’Educació no podria, ara, aprofitar aquesta iniciativa i posar en contacte allò que ja existeix i pot ser contactat?