Algunes pinzellades sobre l'Escola Pública a Catalunya

Escola en català:
- Respectar i millorar el model lingüístic de Catalunya: immersió en català i llengua castellana com a assignatura.
- Distribució horària de cada matèria adaptada a les circumstàncies de cada escola.
- Objectiu: Que al final de l’ESO totes les noies i tots els nois coneguin bé les dues llengües.

Escola pública unificada
- Inici d’un procés de reconversió de les escoles concertades en escoles públiques.
- Escola publica unificada, de qualitat per a tothom, de 0 a 16 anys.
- Llibertat per a crear escoles privades finançades enterament per fons privats. Cap diner públic a l’ensenyament privat.

Escola arrelada al territori, al país, al món
- Projectes educatius d’escola inserits en projectes educatius de zona, de poble o de ciutat, amb participació democràtica de la comunitat educativa
- Participació de les mestres i dels mestres i també del professorat de cada etapa educativa en l’elaboració dels projectes i en la responsabilització per a portar-los a terme
- Responsabilitat de l’Administració en l’acceptació i el seguiment dels projectes, i en la dotació de recursos.
- Formació permanent del professorat, basada en el projecte de centre, en la didàctica de les matèries i en la renovació pedagògica.
- Formació inicial del professorat de qualitat
- Incentius basats en el reconeixement de la feina ben feta per a donar-la a conèixer i compartir-la.

Feminicidi: fenomen encastat en la societat mexicana

El mitjà de comunicació on line Kaos en la red d’avui, 1 de desembre de 2012, en l’espai sobre Amèrica llatina, informa sobre aquest greu problema del feminicidi, arrel del canvi de president a Mèxic i de les perspectives tan dolentes que es presenten pel que fa al tema de la igualtat de gènere.

S’entén per feminicidi la violència exercida per homes contra dones, quan els homes mantenen una preponderància social, sexual, jurídica, econòmica, política i de tot tipus, sobre les dones que estan en condicions de desigualtat, de subordinació, d’explotació, d’opressió i d’exclusió..

El 1993 es comencen a documentar els primers casos de feminicidi a Ciutat Juàrez. El que va cridar més l’atenció aleshores, no eren només les altes xifres d’assassinats de dones, sinó la violència amb la qual eren comesos i el fet que els delictes es perpetressin en espais públics amb total impunitat.

Els crims, assassinats i desaparicions contra les dones, no ocupen un lloc prioritari en l’agenda política oficial i cada vegada apareixen menys en els mitjans de comunicació. La política del fins ara president Felipe Calderon Hinojosa ha demostrat el risc que comporta la militarització del conflicte. Les dones han estat objecte de vexacions per part de les forces armades i, malgrat la llei publicada l’1 de febrer de 2007 titulada Ley general de Acceso de las Mujeres a una Vida Libre de Violencia, el fur castrense existent protegeix amb la impunitat els causants de la violència.
A la falta de reconeixement per part de les autoritats de molts Estats de que la violència contra les dones representa una violació dels drets humans, s’hi suma la negligència i corrupció dels funcionaris públics que treballen en l’administració de justícia i la manca de transparència en la informació de casos que es donen per resolts.

El feminicidi s’estén a les polítiques d’Estat quan aquestes no donen garanties a les dones i no creen condicions de seguretat per a les seves vides en la comunitat, a casa o en els espais de treball, de trànsit o de lleure. En aquest sentit el feminicidi és un crim d’Estat i, per tant, un tema polític. Es conforma en un ambient ideològic i social masclista i misogin de violència normalitzada contra les dones i en la ineficàcia burocràtica i jurídica del govern.

El dia abans del canvi de govern i del retorn del PRI a la presidència, la situació enfront del feminicidi mai ha estat tan terrible. Quan Enrique Peña Nieto, candidat electe, va ser governador de l'Estat de Mèxic és quan es van produir més crims contra les dones, va créixer més l’atur, va augmentar el nombre de pobres, es va multiplicar el deute de l’Estat i es va gastar més diner públic en propaganda en la campanya de Nieto per a la presidència. El moviment de dones té raó de preocupar-se.

Per a Malala: Educació pública per a tothom

L'Educació pública és un dret humà per a tothom a tot el món

Tornem a Malala, partint del feminisme de la igualtat. Segons Teresa Forcades el feminisme de la igualtat implica que les persones es determinin per elles mateixes sense que hi hagi cap model extern que les limiti. Les estructures socials han de permetre a totes les persones créixer autònomament segons les seves capacitats i voluntats, en comunió amb els demés.
Per tal de poder arribar a la construcció personal autònoma hem de superar l’etapa del subjectivisme infantil en la qual el referent, tant dels nois com de les noies, és la mare. La maduració personal ha de contemplar un punt de cesura, de trencament amb els referents, per a atrevir-se a pensar com a adults. Cada persona ha de poder ser allò que vol ser, en societat, amb les demés persones que també han de poder ser el que volen ser. Només l’educació pública pot ajudar a aconseguir-ho.

Per tant, Malala i totes les noies del món, i també tots els nois, han de poder estudiar allò que vulguin, en els seus propis pobles, barris o ciutats, per a tenir un ofici o una professió que els permeti viure dignament i per a participar, democràticament, en la presa de decisions col•lectives de les comunitats.
És per això que penso que no només hem de voler que Malala es recuperi físicament i psicològicament, sinó que l’hem d’estimar, hem de fer-li espai al seu voltant per a què, des d’ara, als seus quinze anys, pugui viure en llibertat tot el temps que li queda per davant. Per a què es relacioni amb qui vulgui, maduri personalment i esdevingui autònoma, de la mare, del pare, dels germans. Per a què sigui ella mateixa en el seu país. No ens n’hem d’apoderar posant-li a sobre símbols massa pesants per a una noia de quinze anys que el que més desitja és estudiar per a poder ser metgessa o política o el que decideixi ser, que encara té temps per pensar-s’ho.

Les persones que vivim als anomenats països occidentals, dits “desenvolupats”, si estimem Malala, no n’hem de fer una bandera, no l’hem de devorar amb les nostres estructures tan desprestigiades: l’hem de voler de carn i ossos, l’hem de voler lliure per a viure la seva joventut, maduresa i vellesa tal com ella decideixi fer-ho, sense hipoteques. En tot cas, si volem traduir, interpretar, el missatge del seu exemple, hem de lluitar, aquí, al nostre país, per a l’educació pública, per a què els governs destinin tots els recursos a l’educació pública i no als concerts privats. Per a oferir-li a Malala un model públic de qualitat on vagin tots els nens i totes les nenes, tots els nois i totes les noies sense distincions de gènere, de classe social, de grup cultural o de comunitat religiosa.

Teresa Forcades i el capitalisme

En una entrevista de Teresa Forcades a Vilaweb de l’estiu passat, arrel de la seva participació en la conferència inaugural de la Trobada empresarial al Pirineu, va expressar obertament, com és habitual en ella, les seves posicions respecte del sistema capitalista i de la situació actual. És interessant recordar-les:

Ella es manifesta favorable a l’empresariat, però no a l’empresariat capitalista. Voldria que tothom tingués la possibilitat de tenir iniciatives pròpies i un espai on poder-les convertir en una empresa, però no en el marc del capitalisme actual. Per què?

El marc capitalista actual

El mercat lliure, base del capitalisme actual, és una mentida. El mercat ha estat sempre regulat en favor dels interessos de les classes dominants, i avui en dia, a favor de l’Organització Mundial del Comerç. Al costat d’aquest mercat no lliure, hi ha una absència de taxes sobre els capitals financers que es mouen com volen i, per contra, hi ha un augment de legislació sobre la mobilitat dels treballadors.

El capitalisme actual incentiva les empreses en base al màxim benefici. Forcades pensa que això és aberrant des del punt de vista antropològic i humà: “Més enllà de les necessitats bàsiques cobertes, a mi el que m’estimula no són els diners. M’estimula la curiositat intel•lectual, el repte de tenir unes potencialitats i trobar algú que t’ajudi a posar-les en pràctica, que t’apreciïn els col•legues, que la feina que fas sigui valorada, que vegis que la teva feina transforma la vida de la gent en positiu. (...) Per a mi els diners no són el màxim incentiu. Doncs per què no puc pensar que per a la meva veïna, tampoc no ho són. I si no ho són ni per a mi ni per a la veïna, potser és que pel conjunt de la societat, l’interès real és un altre. Doncs, per què no fem una societat basada en això, basada en el que de veritat ens agrada?”
Fins ara l’estat del benestar assegurava unes prestacions bàsiques, reconeixia que hi ha uns drets humans: el dret a l’educació, el dret a la sanitat, el dret a les pensions, el dret a l’alimentació… Reconèixer i mantenir tots aquests drets ja seria situar la nostra activitat empresarial i humana en un context una mica més humà que el del màxim benefici.

El capitalisme no és ètic: Per què?

A Forcades el capitalisme no li sembla ètic, primer, per la mentida del mercat lliure; segon, perquè intenta forçar la nostra activitat dintre del marc del màxim benefici i tercer, perquè comparteix la crítica que el marxisme fa de la plusvàlua. Diu Forcades: "jo faig una empresa, la que tenim al monestir, i resulta que puc llogar una persona de fora que ens faci la ceràmica i li pago un euro, i jo amb el seu treball en guanyo mil. El capitalisme diu, ‘visca, què bé que ho has fet!’. Això és indignant”
S’ha de recuperar la crítica marxista en tota la seva importància filosòfica i antropològica. No hi ha d’haver les diferències aberrants de sous entre el treballador d’una empresa i els empresaris o alts dirigents. S’han d’eliminar en tot el planeta, les diferències actuals entre rics i pobres.

Cal un canvi de sistema

La necessitat del canvi no vol dir que tinguem claríssima l’alternativa: “El que sabem és que no volem que les coses segueixin com fins ara. I aquesta societat nova hem de crear-la entre tots.” Això és el que Forcades ha viscut en l’àmbit de Centre Amèrica, on no es parla d’un socialisme que ja saben perfectament què és, sinó d’un que es va construint, “el socialisme bolivarià”, que, de moment, ha tingut conseqüències molt importants sobre els índex de pobresa del país. “Allà -diu Forcades-, precisament, el que m’ha agradat quan hi he anat és que obren la possibilitat de pensar en la societat d’una forma diferent, i no esperen que vingui cap gurú a donar-te la solució feta. El que és segur és que no hem d’aguantar un sistema que clarament perjudica la majoria d’una forma tan brutal en els darrers temps.”
Forcades ens explica que Jean Ziegler, vicepresident de la comissió assessora del comitè dels drets humans de les Nacions Unides, doctor en economia i en dret, diu que en el món, actualment, es produeixen aliments per 12.000 milions de pesones. Ara som 6.000 milions o una mica més, D'aquest total, 1.000 milions passen gana i 37 milions moren cada any. Cada dia moren 26.000 nens, cada 5 segons un nen es mor de gana. D’això Ziegler en diu ‘assassinat programat’. “Això -diu Forcades-, és completament evitable i, en canvi, en els últims anys ha empitjorat, perquè una companyia concreta, que es diu Goldman Sachs, va començar a especular amb les matèries primeres alimentàries. Especular, què vol dir? Vol dir que jo compro tot el blat i el guardo. La gent es va morint de gana i jo el guardo, fins que pugen els preus. I quan han pujat, dic, ah, jo sí que en tinc de blat, us el venc al doble que abans. Això ha passat, i aquests senyors de Goldman Sachs seuen a les primeres files dels convenis, i estan rebent premis, però haurien d’estar a la presó. Com a criminals, com a persones responsables d’aquesta decisió. Directament són responsables de morts. D’això Ziegler en diu assassinat, i jo el cito a ell per emparar-me en una autoritat”.

Calen actuacions

Forcades menciona els moviments antisistema o anticapitalistas, o el 15-M com a moviments que volen més democràcia. Democràcia real, ja que no pot ser “que tu hagis de seguir acceptant com a legítim un govern que t’ha promès una cosa i un cop escollit en fa una altra. Això el deslegitima democràticament.”
Hem de prendre consciència. Cal aconseguir que les entitats econòmiques siguin controlades per la política democràtica. No podem permetre que els partits traeixin les promeses electorals. I ho hem d’aconseguir de manera pacífica però contundent. Segons Forcades “contundent vol dir que si hi ha una vaga general, no és una vaga general d’un dia, sinó d’una setmana, una vaga general d’un mes…, o sigui, s’atura el país. S’atura fins que el govern, d’una forma pacífica, hagi de reconèixer que no pot governar més. És ingovernable un país que es declara en vaga general seriosa. No d’un dia, sinó indefinida, fins que el contracte social es renegociï de nou.”
Forcades pensa que “renegociar” el contracte social passa per “desmantellar” el marc capitalista tal com l’entenem ara i transformar-lo en un de nou que tingui per prioritat les necessitats de la població. Diu Forcades: “no hi ha cap expert que em pugui convèncer que no és possible. Hem de saber que una societat justa és possible construir-la.”
Ens avisa que si no ho aturem caurem en un cul de sac difícil de sortir-ne produït per “aquestes retallades que van unides a un endeutament, que és un endeutament per a tu i per a les generacions que vindran, i que no tenim perquè acceptar. Ziegler ens ho diu clarament, ‘que Espanya no accepti el deute’.”
Segons l’opinió de Forcades el rescat és una trampa, ja que els diners no s'han de donar als bancs sinó a les famílies que aquesta bancs han enredat i han fet endeutar. Ella diu que hi ha diners, el que passa és que cada vegada estan més mal repartits. Si no ho aturem ens passarà com als països del Tercer Món: “un país està collat a produir i un tant per cent cada vegada més gran del seu producte interior brut va destinat a pagar el deute, però només aconsegueix pagar els interessos del deute.” Per tant, no pot prosperar , i a més a més el seu deute cada any creix.

Vivim en un feixisme social

Forcades va començar la seva intervenció amb els empresaris parlant del que representa l’alienació mental. És un signe d’alarma que “siguem una societat incapaç d’imaginar una alternativa al sistema econòmic que vivim. (...) Ens quedem com bloquejats, ens agafa por, desconfiança. És interessant estudiar aquest fet des del punt de vista psicològic, perquè és l’arma més important per impedir l’avenç social”. En part, això és conseqüència d’un missatge que es va repetint i que es consolida com si fos cert.
Comparteix amb el sociòleg brasiler De Sousa, l’opinió que vivim en un feixisme social, perquè la ideologia que s’instaura es basa en no tocar els privilegis als rics, perquè han d’invertir, però als pobres se’ls pot collar tan com vulguis perquè no reaccionaran. Aquest sistema pressuposa que cal un tracta diferent a les persones segons la classe social a la qual pertanyen. I d’aquest feixisme social no se’n surt automàticament. És un moment perillós. S’hauria de produir una reacció positiva, constructiva, “que cregui que nosaltres com a col•lectivitat ens podem organitzar d’una forma més agradable, més justa, més solidària, més beneficiosa per al conjunt de la població”

Forcades es metgessa i una gran defensora de la medicina pública ja que diu que les dades demostren la seva major efectivitat i qualitat. A tot arreu on hi ha hagut sistemes públics de cobertura universal, no dependents d’interessos econòmics, han tingut una medicina de qualitat.

Forcades repeteix una i altra vegada que cal “una resistència pacífica, una vaga general, pacífica i continuada, amb solidaritat de base perquè a ningú no li faltin les patates i el pa”

Casal d'Infants del Raval, 33è Premi per la Pau i Premi Civisme 2012

Correu electrònic rebut del Casal d'Infants del Raval:

El Casal dels Infants ha estat guardonat amb el 33è Premi per la Pau que atorga l’Associació per a les Nacions Unides (ANUE), amb el suport de la Diputació de Barcelona

L’ANUE vol destacar el treball que El Casal dels Infants desenvolupa mitjançant recursos educatius atenent a col·lectius específics que requereixen respostes adaptades. Entre els seus projectes destaquen espais de suport a famílies, recursos i oportunitats d’inserció laboral, espais maternoinfantils o treball conjunt amb les escoles per a la inclusió social, entre altres.

L’ANUE es va plantejar fa ja trenta-dos anys instaurar un premi que reconegués ‘una obra individual o col·lectiva, una trajectòria personal o d’una entitat que propagui i enalteixi els propòsits continguts en la Carta de les Nacions Unides’.

El Premi compta amb una dotació de 8.000€ que aporta la Diputació de Barcelona i es concedeix el 24 d’octubre de cada any, en commemoració de l’aniversari de la fundació de les Nacions Unides (1945).

També volem aprofitar per felicitar el grup de joves del Casal Jove Atlas organitzadors del festival ‘Joves en Acció’, que han estat distingits amb el Premi Civisme 2012, el 26è Premi Jaume Ciurana pel seu compromís per propiciar la convivència intercultural a través d’aquest festival.

L’acte de lliurament del premi es va celebrar aquest dilluns, 22 d’octubre, a l’Auditori de Barcelona.

El conseller de Benestar Social i Família, el Sr. Josep Lluís Cleries, va lliurar els guardons distingint amb el 2n Premi el grup de joves organitzadors del Festival 'Joves en Acció' del Casal dels Infants per a l'acció social als barris, tot destacant la tasca de propiciar la convivència intercultural entre els joves i de facilitar la integració dels que han patit situacions d'exclusió social.

Felicitats per ser un exemple de compromís i de convivència!

I felicitats a totes i cada una de les persones que formem el Casal dels Infants, per la força i el compromís per seguir lluitant pels drets dels infants i la justícia social!

L'educació és el nostre dret bàsic, diu Malala Yousafzai

I, per defensar aquest dret, va desafiar les amenaces de mort, fins que va caure abatuda pels trets de la més absoluta intolerància. Però és forta, és molt jove, només té 15 anys. I viurà.
En aquestes dues setmanes de lluita per l’educació pública, a Espanya i a Catalunya, és bo recordar Malala i inspirar-nos en la seva lluita per a enfortir la nostra. Cal un moviment a moltes bandes, amb molta potència, per guanyar la partida. Prenem exemple:

Malala Yousafzai va néixer el 12 de juliol de 1997. El seu nom és en record de la lluitadora Malalai of Maiwand, poetessa pashtun. El seu cognom pertany a un grup tribal predominant a la vall de Swat de Paquistan, on ella ha crescut. Ella viu a Mingora, amb els seus pares i dos germans més petits.
El seu pare és poeta, té una escola i és un activista. Sempre ha volgut que la seva filla i els seus fills poguessin exercir el dret a l’educació.

De ben jove Malala va començar a expressar públicament la seva defensa del dret a l’educació per a tothom, especialment per les noies que són les que ho tenen més difícil en el seu país.
El setembre del 2008, quan tenia només 11 anys ja va parlar en el club de la premsa local de Peshawar i va dir: “Com s’atreveixen els talibans a treure el meu dret bàsic a l’educació”.
Durant els primers tres mesos del 2009 va tenir un bloc a la versió urdú de la BBC, sota pseudònim de Gul Makai (flor de blat de moro) on escrivia sobre educació. Quan els talibans van emetre el ban de prohibició de les escoles de nenes, abans que les tanquessin, ella i les seves companyes van decidir treure’s l’uniforme escolar. Malala va escriure: “Vaig decidir portar el meu vestit preferit, rosa. Altres noies van portar vestits de colors i l’escola presentava un aspecte casolà”.
Els talibans no en tenien prou de tancar les escoles, sinó que a més a més les destruïen. Ella escrivia: “Cinc escoles més han estat destruïdes, una d’elles a prop de casa meva. Estic força sorpresa; si aquesta escola ja havia estat tancada, per què ells necessiten destruir-la”.
Després d’un viatge a Islamabad i Peshawar, en tornar a Mingora, van trobar els carrers deserts, els supermercats tancats i casa seva havia estat assaltada i els havien robat el televisor.

Les lleis talibanes es van endurir. El seu bloc es va acabar perquè la BBC va tancar. Mingora va haver de ser evacuada i la família Yousafzai va ser desplaçada i separada. El pare va anar a Peshawar a protestar i demanar suport. Malala va anar a viure al camp amb uns parents. Havia rebut la proposta d’un reporter del New York Times de fer un documental. Ella va començar a filmar-se dient que s’avorria molt perquè no tenia llibres per llegir. Aquell estiu del 2009 va decidir que seria política i no metge com havia pensat abans. “Jo tinc un nou somni”, deia, “jo he de ser política per salvar aquest país. Hi ha moltes crisis en el nostre país. Jo vull eliminar-les”.

El 24 de juliol la família Yousafzai va tornar a casa. Ella va començar a aparèixer públicament: es va donar a conèixer la seva identitat al bloc de la BBC i va aparèixer a la televisió demanant educació per les dones.
Va anar a l’Assemblea dels Infants del Districte de Swat a parlar. Va valorar molt bé aquesta experiència ja que era bo per les noies “poder compartir els seus punts de vista davant de les organitzacions governamentals i no governamentals”. El 2011 va fundar la Fundació Malala per l’Educació, per ajudar les noies pobres a anar a l’escola.
El 13 de juliol del 2012 Yousafzai va assistir a una escola d’estiu de dos dies organitzada per la secció paquistanesa de la Tendència Marxista Internacional. No obstant això, aleshores ella encara no estava definida sobre quin partit polític escollir.
Ha rebut molts premis de la pau, tant al seu país, com a fora.

Però els talibans no poden suportar que algú els critiqui, ni dins ni fora del país. I van començar a amenaçar-la de mort.
Ella va prendre algunes precaucions però va dir que mai pararia de treballar per l’educació de les noies. Deia “jo penso en això sovint i imagino clarament l’escena. Fins i tot si ells vénen a matar-me, jo els diré que el que ells estan intentant fer és un error, que l’educació és el nostre dret bàsic”.
El 9 d’octubre passat un pistoler taliban li va disparar un tret al cap i un altre al coll quan anava cap a casa en bus després de fer un examen. Dues altres noies també van resultar ferides: Kainat Riaz i Shazia Ramzan.
Malala va ser conduïda a l’hospital de Peshawar, on li van practicar una operació delicada. Ara ha estat traslladada a un hospital de Birmingham, on sembla que evoluciona favorablement, malgrat la gravetat del seu estat. Malala, resisteix, sobreviu, et necessitem!

És un exemple que et deixa bocabadada, sobretot quan comparem la realitat de Malala amb la nostra. Però això no vol dir que ens haguem de conformar, sinó tot el contrari. Vol dir que no ens hem d’acomodar. La situació de relatiu benestar passada ens ha fet conformistes. Ara mateix, lluitem per l’escola pública, però de manera tímida. S’hauria de ser més agosarat i plantar cara més enèrgicament, que no vol dir de manera violent, però si de forma més potent, des de moltes instàncies diferents.

Premi Nobel de la Pau 2012

El Premi Nobel de la Pau 2012 ha estat concedit a la Unió Europea i no a Alés Beliatski de Bielorrússia o a Liudmila Aleksèieva i Svetlana Gànnushkina de Rússia, que també hi optaven.
En aquest moment crític per a la UE, Javier Solana, en un article al diari El País, es felicita per la concessió del premi ja que l’interpreta com un “missatge als dirigents europeus d’avui per a què es dediquin sense demora, amb generositat i intel•ligència a resoldre els difícils problemes actuals”. També ho veu com un missatge d’esperança als joves.
En el mateix diari Carlos Yárnoz també es manifesta a favor de la oportunitat del premi, en uns moments tan complicats, si més no per recordar els èxits, impensables fa cinquanta anys, aconseguits en el continent europeu. Es refereix al llarg període de pau i a l’ampliació de la Unió amb 10 de les antigues dictadures dels països de l’Est.

No obstant això, Pilar Bonet escriu des de Moscú la decepció d’Aleksèieva i de Gannuskina en quedar-se sense aquest guardó. Sens dubte, totes dues se’l mereixien.
Liudmila Aleksèieva va ser membre del Grup d’Helsinki a la URSS i, per dedicar-se a difondre literatura dissident, el 1977 es va veure obligada a emigrar. El 1993 va tornar a Rússia i ara, als seus 85 anys, és presidenta del Grup d’Helsinki a Moscou.
Svetlana Gànnushkina, de 70 anys, diplomada en matemàtiques i física, és la directora de l’associació Ajuda Cívica que vetlla pels drets dels emigrants i ajuda a la població del Caucàs.
Ambdues són membres de Memorial, la ONG russa que defensa la memòria històrica i els drets humans, i ambdues van dimitir dels llocs que ocupaven en el consell pel desenvolupament de la societat civil i els drets humans, adscrita a la presidència de Rússia, quan Vladimir Putin va tornar com a Cap d’Estat.

Anna Politkòvskaia havia criticat durament que les persones que estaven implicades en la defensa dels drets humans accedissin a pertànyer a aquest consell que només servia, segons opinió de la periodista assassinada, per a amagar la falta de democràcia de l’Estat que estava construint Putin.
Tenia tota la raó. Precisament ara, les dues dones proposades pel Premi Nobel de la Pau 2012, necessitaven més que mai aquest premi, com a recolzament a la tasca de Memorial, en un entorn cada cop més intolerant i autoritari i quan les ONG russes són etiquetades com “agents de l’estranger”, és a dir com espies, si reben finançament d’altres Estats. El premi, segons opinió de Pilar Bonet, hauria estat un missatge al Kremlin de solidaritat amb les persones que diuen les veritats als líders de Rússia. Aquesta és una altra de les qüestions en què Politkòvskaia tenia raó. Ella deia que Occident, per acció o omissió, dóna suport a les polítiques de Putin. I ens avisava que anéssim en compte perquè la mà del Krèmlin era molt llarga i ens podia engrapar. Esperem que no es compleixin totes les seves prediccions, fins ara tan encertades.

No sé si el Premi Nobel de la Pau té gaire prestigi, ja que l’han rebut persones de les quals podríem posar en dubte el seu compromís ferm amb la pau al món. Potser sí que en l’alta política internacional és un senyal influent. El que sí sé és que el suport als lluitadors dels drets humans a Rússia i a qualsevol lloc del món hauria de comptar amb accions decidides per part de la societat civil occidental. La lluita per la justícia social i pels drets humans s’ha d’estendre de manera coordinada a tot el món.

Claudia Cardinale

Actriu secundària de El artista y la modelo. Omple la pantalla, i quan no hi és, se’t queda al cap. Sempre és present, mentre la model jove fa el paper principal. De El Gatopardo a El artista, d’una noia pobre a una model vella. Sempre bella. Sempre sàvia. El cos, ben modelat encara, s’ha engruixit. La cara s’ha aliat amb el temps i ha deixat que la naturalesa fes el seu curs. S’ha omplert de marques d’experiència viscuda. Expressió viva i coqueta. Veu ronca, més que mai. Esperit jove que es mostra en riure.

El director agraeix que hi sigui; Vous etes si belle, diu la model jove al final.

Actriu secundària, creadora dels fils que mouen la història, deessa que fa reviure la vida de l’artista per un curt espai de temps. La mirada al cos nu de la model jove, en uns temps convulsos, on els humans semblen bèsties, torna la creativitat a l’artista; troba la idea per a esculpir una nova imatge, única, l’última. Com abans, l’artista, sent l’espurna que li dispara el cos. No ben igual que abans. Com la model vella quan era jove, no hi ha hagut res més d’igual.

Actriu secundària. Sense ella la història del film no existiria.

Pussy Riot

Un tribunal de segona instància va examinar el passat 10 d'octubre la condemna a dos anys de presó de tres de les components del grup Pussy Riot. Va resoldre no alterar la condemna a Nadezhda Tolokónnikova i Maria Aliójina, i deixar en llibertat condicional Yekaterina Samutsévich. A les dues condemnades se les pot enviar a un dels duríssims penals que té Rússia per als seus presos. Yekaterina estarà molt vigilada i s'haurà de presentar periódicament als jutjats que seguiran el seu comportament amb lupa.

Les tres nois van ser condemnades per un acte polític, que elles qualifiquen com una "pregària punk", contra Putin, fet a l'Església Ortodoxa del Crist Redemptor de Moscou. Però no han estat considerades preses polítiques sino que se les condemna per gamberrisme motivat per odi religiós. Gran part de la comunitat religiosa ortodoxa està a favor d'aquesta condemna ja que diu que s'ha sentit ferida en els seus sentiments.

El grup Pussy Riot és un grup musical que es va formar el setembre de 2011, just després que Putin anunciés que pretenia tornar a ser president i tiranitzar Rússia, segons paraules de components del grup. Van triar aquest nom per manifestar que l'òrgan sexual femení que se suposa que ha de ser simplement receptor, de sobte comença una rebel·lió radical contra l'ordre cultural. Les seves influències musicals són grups Oi! i el punk clàssic de principis dels 80s, i, pel que fa al feminisme, els seus referents són Simone de Bouvoir, Dvorkin, Pankhurst, Firestone, Millet, Braidoti, Judith Butler...

Han decidit portar sempre balaclavas (passamuntanyes)per allunyar-se dels personalismes, romandre en l'anonimat i apropar-se als símbols i a la protesta pura. Sovint intercanvien noms, passamuntanyes, vestits i rols dintre del grup. En cada actuació de guerrilla de Pussy Riot la formació pot variar.

Veuen la Rússia de Putin com a una dictadura amb una economia basada en recursos naturals, nivells de corrupció escandalosos i manca d'independència parlamentària. Sota Putin opinen que s'enfronten a una altra dècada de sexisme brutal i de conformisme respecte de la política oficial del govern.

És un grup de dones joves, rebels, que s'expressen amb la paraula i la música, amb l'acció que esdevé actuació, teatre curt, performance. Saben per què ho fan. Tenen coneixement dels problemes del seu país. Estan connectades amb el món. Són lliures i valeroses. No estan soles. Saben que les seves posicions els portaran problemes i sofriments, però se senten poderoses.

Les hem de tenir presents quan sortim als nostres carrers per manifestar la nostra oposició al sistema capitalista realment existent.

Anna Politkòvskaia

Fa sis anys que van assassinar Anna Politkòvskaia. Era un 7 d'octubre. Tornava a casa, després d'haver fet un recorregut de 10 Km. en cotxe, sola, pels carrers de Moscou, fent encàrrecs per la seva mare i per la seva filla i comprant queviures i estris per la casa en un supermercat. Quan va ser a casa, va aparcar el cotxe davant de la porta. Portava cinc bosses ben plenes; en el primer viatge en va agafar dues, les que pesaven més i les va pujar al seu apartament. Després va tornar a baixar per recollir les tres que faltaven. En sortir de la porta de l'ascensor es va topar amb un home amb una gorra de beisbol calada fins als ulls, captat per la càmera de vigilància, que se li va plantar davant impedint-li sortir. Va aixecar una pistola Makarov semiautòmàtica amb silenciador i li va disparar al cor, als pulmons, a l'espatlla i, quan ja estava estirada al terra, al cap. L'assassí no li va robar la bossa i va deixar l'arma als peus d'Anna. Era la marca d'un assassí a sou. Qui havia donat l'ordre de matar-la? No se sap encara. La justícia, després de sis anys, no ha trobar els culpables. Les seves amistats sempre han temut que el crim, com tants altres a Rússia, quedaria impune. El seu fill i la seva filla estan lluitant per a que es faci justícia. Ella ja feia temps que vivia amenaçada de mort. La primavera abans de morir li havia comentat al seu amic André Gluksman en un dels viatges d'Anna a França: "Si em maten no investiguis, els responsables estan en el Kremlin". Des que s'havia compromès en la seva lluita pels drets humans, sobretot centrada en els refugiats txetxens a Rússia, primer, i en la segona guerra de Txetxènia, després, havia exercit un periodisme crític cap al govern de Moscou, centrat sobretot en la figura de Putin, com a principal responsable de les greus violacions dels drets humans en una guerra sanguinària a múltiples bandes. Era periodista de Novaia Gazeta i allà hi publicava els seus articles sobre les persones amb qui vivia en directe els fets de guerra. Al mateix temps escrivia llibres publicats en català i en castellà, on exposaba extensament les seves investigacions dels fets i el seu pensament i opinions. A "La consciència moral de Rússia", "Chechenia la deshonra rusa" o "La Rusia de Putin" ens ofereix el seu llegat i el seu testament polític. Anna pensava que Putin era el símbol de la restauració d'un règim neoimperialista i neosoviètic a Rússia. Els canvis que portava a terme anaven consolidant un sistema polític autoritari amb vernissos democràtis, dins d'un capitalisme salvatge. Comptava amb el suport de la majoria de la població i amb la connivència d'una oligarquia mafiosa que s'havia apropiat del sistema productiu del país a preu de saldo. En els seus escrits no només es dirigia al poble rus sinó també a nosaltres, els ciutadans i ciutadanes dels països occidentals, els governants dels quals celebraven de bon grat els "èxits" de Putin, sobretot en el que anomenen la lluita contra el "terrorisme internacional", concepte sota el qual definien la guerra de Txetxènia. En un dels seus llibres ens avisa dient que la mà de Moscou és molt llarga i ens pot atrapar a tots, també a les "democràcies" d'Occident. En el llibre "La Rusia de Putin" acabava fent una crida al poble rus i a tots nosaltres: "No podem acceptar que l'hivern polític es torni a assentar sobre Rússia durant unes quantes dècades. Tenim moltes ganes de viure. Més ganes encara que els nens creixin en llibertat. I que en llibertat neixin els nostres néts. Per això és precís un immediat desgel. I només nosaltres som capaços de canviar una temperatura que es mesura en graus negatius i portar-la a positius. Només nosaltres." Ara que fa sis anys que no tenim la veu d'Anna Politkòvskaia, recordem-la i dediquem-li algun dels nostres pensaments quan sortim a les places a demanar democràcia real.

represa

Després de més de tres anys de repòs, aquest blog torna a començar a caminar. Agafa un altre camí; deixa el sender de l'Educació i entre al bosc de l'actualitat.