Les últimes noticies que el conseller Maragall ha esbombat als quatre vents han estat la introducció dels ordinadors personals a l’educació secundària i els resultats de l’avaluació feta a sisè de primària. Ambdues han de portar-nos, més o menys automàticament, la disminució de l’anomenat fracàs escolar i, per tant, l’augment de la qualitat educativa.
Però és aquest el procés correcte?. De les oficines del departament als mitjans de comunicació per a què millorin els centres? Ho dubto.
Què persegueix realment la conselleria amb tanta “activitat”?. Fer-se propaganda als mitjans. Ja sigui per anunciar recursos que posaran en marxa, ja sigui per a manifestar una vegada i una altra que els centres públics tenen més fracàs que els centres privats i privats concertats.
Els ordinadors, millor dit les tecnologies de la informació i la comunicació, són eines útils per a portar a terme el fet educatiu, si realment són reclamades per l’equip docent com a necessàries. Si el centre realment les incorpora dintre del projecte educatiu.
És evident que una educació d’acord amb els temps actuals ha de comptar amb aquestes eines si realment vol reeixir. La utilització plena d’aquestes tecnologies porta en ella mateixa alguns canvis:
- Un canvi en les maneres d’ensenyar i aprendre
- La necessitat de plantejar-se realment quins són els continguts bàsics i quins són els problemes científics actuals més significatius. Tenint en compte que la solució d’aquests problemes demana utilitzar fonts d’informació diversa i, sovint, la interrelació de diverses àrees, ens cal un canvi en els materials utilitzats i en el seu tractament. per aprendre i construir el coneixement.
- Un canvi en les maneres d’expressar els coneixements apresos.
- Un canvi en el paper del professorat.
Però tots aquests canvis no es produiran pel sol fet que en un curs de secundària s’introdueixin els ordinadors, si això només suposa substituir el llibre de text per a material informàtic de les mateixes característiques. Cal que el projecte educatiu del centre es plantegi una renovació pedagògica
L’altre tema publicitat abastament en els mitjans ha estat els resultats de les proves passades per agents externs a l’alumnat de sisè de primària en les matèries de llengua catalana, llengua castellana i matemàtiques. Això ha donat peu a remarcar una vegada més que aquests resultats són millors als centres privats i privats concertats que als centres públics.
No em fixaré aquí en com s’han fet les proves, ni en que unes proves estàndards no poden mesurar qualsevol situació ja que no tenen en compte les condicions diferencials, ni en si els resultats estan relacionats amb les situacions socioeconòmiques de l’alumnat, tot i que les tres coses són importants a l’hora de valorar aquestes proves.
Només vull remarcar que el que pot provocar la manera com s’ha publicitat la notícia és proporcionar més elements de justificació a les famílies per optar pels centres que no són públics. M’estic referint a aquelles famílies, que per desgràcia són moltes, que no tenen la justícia social com a un objectiu important. Només aquelles persones que valoren tant els aprenentatges en les àrees instrumentals com en totes les demés àrees i que volen educar els seus fills i filles en els valors que emanen de la declaració universal dels drets humans, veuen l’escola pública com a millor.
Per tant ens podríem preguntar: és que el conseller vol promocionar més l’escola privada? Pretén justificar la LEC?
És difícil d’esbrinar, perquè si ens hi fixem bé el conseller està posat en un bon embolic. Diu que els resultats de les proves ens han de portar a millorar les condicions d’ensenyament aprenentatge en aquelles escoles on aquests resultats són més fluixos, és a dir en els centres públics. Ho diu de veritat? Em sembla que no. Fixem-nos-hi.
La LEC preveu no modificar gaire la distribució de l’alumnat per zones, subvencionar les etapes de l’ensenyament no obligatori i seguir subvencionant les escoles segregadores per sexes. Mesures, aquestes, afavoridores de l’escola privada concertada.
Al mateix temps, per necessitats pressupostàries, introdueix la possibilitat que, tant a primària com a secundària, a l’escola pública, els ensenyants facin hores extres. Mesura que no afavoreix gens la millora de la qualitat dels centres públics.
Lamentablement ens trobem amb una conselleria d’educació que, dintre d’un govern “d’esquerres i progressistes” fa polítiques que afavoreixen més els grups socials amb més potencial econòmic i cultural en detriment dels sectors socials mes desafavorits. Poc a poc, aquests, es van quedant fora de joc.
dilluns, 15 de juny del 2009
dimarts, 12 de maig del 2009
La Llei d'Educació de Catalunya: quina pena!
Pena per l’escola pública, és clar, no per les escoles privades concertades, confessionals, de classes mitjanes, altes i d’elit. Aquestes, per això estan tan callades, en surten molt beneficiades. Per què?:
Les que atenen separadament nois i noies, perquè no se’ls retirarà la subvenció, tot i que l’anomenat pacte per l’educació, que bona part de la comunitat educativa va signar, afirmi que és un requisit indispensable per a obtenir subvencions de l’administració que el centre educatiu sigui mixta, coincidint en aquest sentit amb el que diu la llei d’educació estatal.
Els altres centres privats concertats, la majoria d’ells confessionals i gens o poc democràtics pel que fa a les normes d’escolarització de l’alumnat, estan satisfets per moltes raons: podran tenir subvencionades les etapes dels ensenyaments no obligatoris, infantil, batxillerat i formació professional. No hauran d’escolaritzar alumnat “divers”, amb necessitats educatives específiques, ja que les proporcions d’escolarització d’aquest tipus d’alumnat variaran segons la zona. A més a més, viure dintre la zona d’influència del centre no serà un requisit indispensable per a matricular-s’hi, és a dir, que podran mantenir els transports escolars i seleccionar l’alumnat proper i llunyà. Que més volen?
Però, curiosament, la polèmica que s’ha generat als mitjans, no parla d’això. PSC, C i U i ERC han sabut muntar un debat al voltant de la tercera hora obligatòria de català a l’ensenyament primari que ha posat el PP en contra, aconseguint així satisfer els interessos electorals propis i forans. Una altra vegada s’han muntat dos falsos blocs, suposadament d’esquerres i de dretes, o nacionalistes i no nacionalistes, segons com es miri, per aconseguir rèdits electorals de cara a les eleccions europees.
Queda un sector important, Iniciativa per Catalunya, Esquerra Unida, Els Verds i els Sindicats d’Ensenyament que no estan d’acord precisament amb aquells punts de la llei que afavoreixen tan descaradament l’escola privada concertada en detriment de l’escola pública i que pensen que no s’hauria de polititzar l’ensenyament de les llengües. No obstant, el bloc dur del pacte de la LEC, comptant amb el suport de la majoria dels tertulians i presentadors d’alguns mitjans de comunicació, vol fer aparèixer aquests sectors com alineats amb el PP,. Si no fes tanta pena, faria riure.
És pervers que algunes persones, intel•lectualment ben dotades, juguin aquest joc. Saben perfectament que quan l’actual conselleria d’Educació va obligar les escoles de primària a fer una hora més, és a dir a tenir un horari lectiu de sis hores diàries, moltes escoles van optar per dedicar una d’aquestes cinc hores de més setmanals per augmentar a tres les hores d’ensenyament de la llengua castellana, saben també que aquesta és una qüestió que s’hauria de deixar per decidir a cada centre fent ús de la seva autonomia. Tot això ho saben. Però els ha faltat temps, quan el PP s’ha posat en contra, per tornar a jugar el joc dels dos blocs i evitar el debat real que s’hauria de produir.
És cert que a la LEC hi ha aspecte positius que, si s’apliquen bé, poden portar millores a l’educació. Un podria ser l’autonomia de centre al voltant d’un projecte educatiu sempre i quan sigui una autonomia de veritat. És a dir, sempre que el centre, un cop li sigui reconegut el seu projecte per part de l’administració, compti amb els recursos necessaris per a portar-lo a terme i el sistema d’avaluació interna corresponent per tal de valorar els aspectes a reforçar i a millorar o canviar. No n’hi ha prou amb una avaluació externa, per a més propaganda que es faci de la mateixa amb una posada en escena televisiva, per a millorar la qualitat educativa dels centres. Millor dit, penso que l’avaluació que realment pot fer avançar en la qualitat és la interna, sempre que aquesta formi part del projecte educatiu i per tant, compti amb la participació de tota la comunitat educativa. L’avaluació ha d’estar integrada en el projecte educatiu del centre.
Espero que els partits polítics, els sindicats d’ensenyament, els estudiants i totes les persones interessades en defensar l’escola pública de veritat, puguem fer sentir la nostra veu i explicar les nostres raons sense que se’ns tergiversin i se’ns manipulin les nostres posicions ideològiques.
Les que atenen separadament nois i noies, perquè no se’ls retirarà la subvenció, tot i que l’anomenat pacte per l’educació, que bona part de la comunitat educativa va signar, afirmi que és un requisit indispensable per a obtenir subvencions de l’administració que el centre educatiu sigui mixta, coincidint en aquest sentit amb el que diu la llei d’educació estatal.
Els altres centres privats concertats, la majoria d’ells confessionals i gens o poc democràtics pel que fa a les normes d’escolarització de l’alumnat, estan satisfets per moltes raons: podran tenir subvencionades les etapes dels ensenyaments no obligatoris, infantil, batxillerat i formació professional. No hauran d’escolaritzar alumnat “divers”, amb necessitats educatives específiques, ja que les proporcions d’escolarització d’aquest tipus d’alumnat variaran segons la zona. A més a més, viure dintre la zona d’influència del centre no serà un requisit indispensable per a matricular-s’hi, és a dir, que podran mantenir els transports escolars i seleccionar l’alumnat proper i llunyà. Que més volen?
Però, curiosament, la polèmica que s’ha generat als mitjans, no parla d’això. PSC, C i U i ERC han sabut muntar un debat al voltant de la tercera hora obligatòria de català a l’ensenyament primari que ha posat el PP en contra, aconseguint així satisfer els interessos electorals propis i forans. Una altra vegada s’han muntat dos falsos blocs, suposadament d’esquerres i de dretes, o nacionalistes i no nacionalistes, segons com es miri, per aconseguir rèdits electorals de cara a les eleccions europees.
Queda un sector important, Iniciativa per Catalunya, Esquerra Unida, Els Verds i els Sindicats d’Ensenyament que no estan d’acord precisament amb aquells punts de la llei que afavoreixen tan descaradament l’escola privada concertada en detriment de l’escola pública i que pensen que no s’hauria de polititzar l’ensenyament de les llengües. No obstant, el bloc dur del pacte de la LEC, comptant amb el suport de la majoria dels tertulians i presentadors d’alguns mitjans de comunicació, vol fer aparèixer aquests sectors com alineats amb el PP,. Si no fes tanta pena, faria riure.
És pervers que algunes persones, intel•lectualment ben dotades, juguin aquest joc. Saben perfectament que quan l’actual conselleria d’Educació va obligar les escoles de primària a fer una hora més, és a dir a tenir un horari lectiu de sis hores diàries, moltes escoles van optar per dedicar una d’aquestes cinc hores de més setmanals per augmentar a tres les hores d’ensenyament de la llengua castellana, saben també que aquesta és una qüestió que s’hauria de deixar per decidir a cada centre fent ús de la seva autonomia. Tot això ho saben. Però els ha faltat temps, quan el PP s’ha posat en contra, per tornar a jugar el joc dels dos blocs i evitar el debat real que s’hauria de produir.
És cert que a la LEC hi ha aspecte positius que, si s’apliquen bé, poden portar millores a l’educació. Un podria ser l’autonomia de centre al voltant d’un projecte educatiu sempre i quan sigui una autonomia de veritat. És a dir, sempre que el centre, un cop li sigui reconegut el seu projecte per part de l’administració, compti amb els recursos necessaris per a portar-lo a terme i el sistema d’avaluació interna corresponent per tal de valorar els aspectes a reforçar i a millorar o canviar. No n’hi ha prou amb una avaluació externa, per a més propaganda que es faci de la mateixa amb una posada en escena televisiva, per a millorar la qualitat educativa dels centres. Millor dit, penso que l’avaluació que realment pot fer avançar en la qualitat és la interna, sempre que aquesta formi part del projecte educatiu i per tant, compti amb la participació de tota la comunitat educativa. L’avaluació ha d’estar integrada en el projecte educatiu del centre.
Espero que els partits polítics, els sindicats d’ensenyament, els estudiants i totes les persones interessades en defensar l’escola pública de veritat, puguem fer sentir la nostra veu i explicar les nostres raons sense que se’ns tergiversin i se’ns manipulin les nostres posicions ideològiques.
divendres, 17 d’abril del 2009
Bolonya
Les accions dels estudiants anti Bolonya han tingut moltes coses positives, entre elles treure a la llum pública els acords signats per molts governs europeus fa més de 10 anys a la ciutat de Bolonya, introduint canvis als estudis universitaris. A través dels mitjans de comunicació he pogut conèixer diverses posicions sobre el tema.
És evident que els acords de Bolonya són acords dels governs dels estats europeus i no de les universitats. Fins i tot sembla que algun d’aquests centres se’n pot quedar al marge.
També queda clar que, pel que fa als governs espanyols, poca cosa han fet després de signar els acords de cara a donar a conèixer el pla. I pel que fa a les universitats, hi ha de tot, algunes ja han començat a posar en marxa algunes de les mesures que contempla el pla Bolonya i d’altres s’ho estan pensant.
El que és evident, segons el meu parer ara mateix, és que el pla Bolonya té coses positives i d’altres de preocupants que, depèn de com es resolguin, poden ser negatives:
L’homologació de títols a nivell europeu, la possibilitat de cursar estudis a universitats d’altres països, l’aposta per a sistemes d’ensenyament més significatius i cooperatius, són coses positives. Fins i tot la relació amb el món productiu, de béns, serveis i cultura (públic o privat), si la universitat conserva la seva independència de criteri, és una cosa desitjable.
El que preocupa és si Bolonya és un camí cap a la privatització de la institució universitària amb pèrdua de la seva independència, ja que això suposaria planificar els estudis en funció principalment de les necessitats de les empreses i del mercat, en un moment en que l’ètica empresarial, en general, no té en compte precisament la distribució més equitativa de la riquesa ni la sostenibilitat de la Terra en la producció i distribució de béns i serveis.
En un capitalisme tan agressiu com el que hem viscut en els últims anys la universitat també ha de poder i voler reflexionar sobre la condició humana tenint en compte les aportacions de totes les ciències al llarg de la història i treballar en la recerca, en totes les àrees del saber, d’un món més equilibrat.
Si els estudis universitaris es divideixen en graus i postgraus, els títols de grau han de poder tenir validesa per a treballar. Fins i tot ha de ser desitjable que així sigui, ja que els estudis de postgrau, inclosos els màsters, és millor que es facin amb una certa experiència laboral. D’altra banda els estudis de postgrau han de ser assequibles per a tots els estudiants que demostrin capacitat i disposició per l’estudi.
Per tant la necessitat d’una bona política de beques no ha de ser una frase retòrica sinó una exigència de tots els sectors de la societat sobretot de la mateixa universitat, i condició indispensable per a l’aplicació del pla. Dic beques, no préstecs ni hipoteques sobre el preu del treball futur, llevat en el cas que la seguretat del treball i del salari suficient siguin reals.
El professorat de les universitats ha d’assumir, com ja ha fet una part, que no pot continuar fent les classes passives i amb programes obsolets. Ha de posar en pràctica els mètodes que compten amb la participació activa de l’alumnat, que es plantegen la recerca en la resolució de problemes actuals, en la realització de projectes de manera cooperativa basada en l’esforç i la responsabilitat de tots i cadascun dels estudiants i que fomenten l’esperit crític.
Per tant, és des de la pròpia universitat que s’han de replantejar la seva tasca. Si no és així per més plans Bolonya que es dictin des de dalt, res no canviarà.
Els nois i les noies estudiants que s’han manifestat contraris al pla Bolonya han de ser escoltats i han de poder participar en la posada en marxa del nou pla. No està bé escudar-se darrera les formes de participació actuals que ja se sap que són molt poc representatives. Cal imaginar un marc organitzatiu que tingui en compte totes les posicions.
De moment és força gratificant sentir el nou ministre d’educació dient que els estudiants tenen raó en algunes coses.
És evident que els acords de Bolonya són acords dels governs dels estats europeus i no de les universitats. Fins i tot sembla que algun d’aquests centres se’n pot quedar al marge.
També queda clar que, pel que fa als governs espanyols, poca cosa han fet després de signar els acords de cara a donar a conèixer el pla. I pel que fa a les universitats, hi ha de tot, algunes ja han començat a posar en marxa algunes de les mesures que contempla el pla Bolonya i d’altres s’ho estan pensant.
El que és evident, segons el meu parer ara mateix, és que el pla Bolonya té coses positives i d’altres de preocupants que, depèn de com es resolguin, poden ser negatives:
L’homologació de títols a nivell europeu, la possibilitat de cursar estudis a universitats d’altres països, l’aposta per a sistemes d’ensenyament més significatius i cooperatius, són coses positives. Fins i tot la relació amb el món productiu, de béns, serveis i cultura (públic o privat), si la universitat conserva la seva independència de criteri, és una cosa desitjable.
El que preocupa és si Bolonya és un camí cap a la privatització de la institució universitària amb pèrdua de la seva independència, ja que això suposaria planificar els estudis en funció principalment de les necessitats de les empreses i del mercat, en un moment en que l’ètica empresarial, en general, no té en compte precisament la distribució més equitativa de la riquesa ni la sostenibilitat de la Terra en la producció i distribució de béns i serveis.
En un capitalisme tan agressiu com el que hem viscut en els últims anys la universitat també ha de poder i voler reflexionar sobre la condició humana tenint en compte les aportacions de totes les ciències al llarg de la història i treballar en la recerca, en totes les àrees del saber, d’un món més equilibrat.
Si els estudis universitaris es divideixen en graus i postgraus, els títols de grau han de poder tenir validesa per a treballar. Fins i tot ha de ser desitjable que així sigui, ja que els estudis de postgrau, inclosos els màsters, és millor que es facin amb una certa experiència laboral. D’altra banda els estudis de postgrau han de ser assequibles per a tots els estudiants que demostrin capacitat i disposició per l’estudi.
Per tant la necessitat d’una bona política de beques no ha de ser una frase retòrica sinó una exigència de tots els sectors de la societat sobretot de la mateixa universitat, i condició indispensable per a l’aplicació del pla. Dic beques, no préstecs ni hipoteques sobre el preu del treball futur, llevat en el cas que la seguretat del treball i del salari suficient siguin reals.
El professorat de les universitats ha d’assumir, com ja ha fet una part, que no pot continuar fent les classes passives i amb programes obsolets. Ha de posar en pràctica els mètodes que compten amb la participació activa de l’alumnat, que es plantegen la recerca en la resolució de problemes actuals, en la realització de projectes de manera cooperativa basada en l’esforç i la responsabilitat de tots i cadascun dels estudiants i que fomenten l’esperit crític.
Per tant, és des de la pròpia universitat que s’han de replantejar la seva tasca. Si no és així per més plans Bolonya que es dictin des de dalt, res no canviarà.
Els nois i les noies estudiants que s’han manifestat contraris al pla Bolonya han de ser escoltats i han de poder participar en la posada en marxa del nou pla. No està bé escudar-se darrera les formes de participació actuals que ja se sap que són molt poc representatives. Cal imaginar un marc organitzatiu que tingui en compte totes les posicions.
De moment és força gratificant sentir el nou ministre d’educació dient que els estudiants tenen raó en algunes coses.
dilluns, 12 de gener del 2009
Embolica que fa fort
Fa temps que tenia la impressió que el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya estava donant pals de cec, però ara, amb aquesta última declaració d’intencions, ja no és una impressió la que tinc sinó gairebé una seguretat.
¿Com lliga la possibilitat de realitzar voluntàriament hores lectives extres per part dels mestres de primària i professorat de secundària amb la tant esbombada autonomia de centres?. No lliga ni amb pintura. M’explicaré.
Una real autonomia de centre exigeix un equip docent fort i cohesionat, ja que s’entén que aquesta autonomia serveix per a portar a terme un projecte educatiu compartit. Si no és compartit, senzillament no es porta a terme i es converteix en lletra morta.
Per a que sigui compartit, encara que la proposta inicial i la seva implementació tinguin com a protagonista principal l’equip directiu, és tota la plantilla de professorat o una considerable majoria qui hi ha de participar de manera conscient. Altrament serà un projecte mort o imposat. En el primer cas, no cal dir res més. Si és imposat es portarà a terme molt malament, ja que en la tasca educativa el saber què s’està fent i per què és un element important de l’èxit.
Un projecte compartit demana estones de reflexió individual i de reflexió col.lectiva que han de tenir lloc dintre de l’horari de permanència al centre dels mestres, tant de primària com de secundària. Aquests temps de reflexió, a primària, ja van quedar limitats per la imposició de la sisena hora lectiva i a secundària sempre han tingut dificultats d’ubicació en el temps donada la diversitat horària del professorat.
Per tant, si a partir del curs vinent, com pretén el conseller, el professorat que ho vulgui, pot fer més hores lectives sense modificar les de permanència al centre, encara serà més difícil, per no dir impossible, trobar-se per a acordar, coordinar, reflexionar, valorar... accions aquestes tan importants en una bona tasca educativa.
A més a més, els ensenyants que optin per fer més hores, tindran temps de preparar-les? S’hauran d’estar més hores al centre?. ¿No quedava clar que una bona activitat lectiva per part del professorat tenia molt a veure amb la bona preparació prèvia, amb la reflexió posterior i amb l’aprenentatge permanent per a estar al dia científicament, pedagògicament i didàcticament?.
Si no fos que fa tanta pena, ja que estem jugant amb l’educació dels infants i joves, faria riure tanta incompetència.
¿Com lliga la possibilitat de realitzar voluntàriament hores lectives extres per part dels mestres de primària i professorat de secundària amb la tant esbombada autonomia de centres?. No lliga ni amb pintura. M’explicaré.
Una real autonomia de centre exigeix un equip docent fort i cohesionat, ja que s’entén que aquesta autonomia serveix per a portar a terme un projecte educatiu compartit. Si no és compartit, senzillament no es porta a terme i es converteix en lletra morta.
Per a que sigui compartit, encara que la proposta inicial i la seva implementació tinguin com a protagonista principal l’equip directiu, és tota la plantilla de professorat o una considerable majoria qui hi ha de participar de manera conscient. Altrament serà un projecte mort o imposat. En el primer cas, no cal dir res més. Si és imposat es portarà a terme molt malament, ja que en la tasca educativa el saber què s’està fent i per què és un element important de l’èxit.
Un projecte compartit demana estones de reflexió individual i de reflexió col.lectiva que han de tenir lloc dintre de l’horari de permanència al centre dels mestres, tant de primària com de secundària. Aquests temps de reflexió, a primària, ja van quedar limitats per la imposició de la sisena hora lectiva i a secundària sempre han tingut dificultats d’ubicació en el temps donada la diversitat horària del professorat.
Per tant, si a partir del curs vinent, com pretén el conseller, el professorat que ho vulgui, pot fer més hores lectives sense modificar les de permanència al centre, encara serà més difícil, per no dir impossible, trobar-se per a acordar, coordinar, reflexionar, valorar... accions aquestes tan importants en una bona tasca educativa.
A més a més, els ensenyants que optin per fer més hores, tindran temps de preparar-les? S’hauran d’estar més hores al centre?. ¿No quedava clar que una bona activitat lectiva per part del professorat tenia molt a veure amb la bona preparació prèvia, amb la reflexió posterior i amb l’aprenentatge permanent per a estar al dia científicament, pedagògicament i didàcticament?.
Si no fos que fa tanta pena, ja que estem jugant amb l’educació dels infants i joves, faria riure tanta incompetència.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
