L'educació és el nostre dret bàsic, diu Malala Yousafzai

I, per defensar aquest dret, va desafiar les amenaces de mort, fins que va caure abatuda pels trets de la més absoluta intolerància. Però és forta, és molt jove, només té 15 anys. I viurà.
En aquestes dues setmanes de lluita per l’educació pública, a Espanya i a Catalunya, és bo recordar Malala i inspirar-nos en la seva lluita per a enfortir la nostra. Cal un moviment a moltes bandes, amb molta potència, per guanyar la partida. Prenem exemple:

Malala Yousafzai va néixer el 12 de juliol de 1997. El seu nom és en record de la lluitadora Malalai of Maiwand, poetessa pashtun. El seu cognom pertany a un grup tribal predominant a la vall de Swat de Paquistan, on ella ha crescut. Ella viu a Mingora, amb els seus pares i dos germans més petits.
El seu pare és poeta, té una escola i és un activista. Sempre ha volgut que la seva filla i els seus fills poguessin exercir el dret a l’educació.

De ben jove Malala va començar a expressar públicament la seva defensa del dret a l’educació per a tothom, especialment per les noies que són les que ho tenen més difícil en el seu país.
El setembre del 2008, quan tenia només 11 anys ja va parlar en el club de la premsa local de Peshawar i va dir: “Com s’atreveixen els talibans a treure el meu dret bàsic a l’educació”.
Durant els primers tres mesos del 2009 va tenir un bloc a la versió urdú de la BBC, sota pseudònim de Gul Makai (flor de blat de moro) on escrivia sobre educació. Quan els talibans van emetre el ban de prohibició de les escoles de nenes, abans que les tanquessin, ella i les seves companyes van decidir treure’s l’uniforme escolar. Malala va escriure: “Vaig decidir portar el meu vestit preferit, rosa. Altres noies van portar vestits de colors i l’escola presentava un aspecte casolà”.
Els talibans no en tenien prou de tancar les escoles, sinó que a més a més les destruïen. Ella escrivia: “Cinc escoles més han estat destruïdes, una d’elles a prop de casa meva. Estic força sorpresa; si aquesta escola ja havia estat tancada, per què ells necessiten destruir-la”.
Després d’un viatge a Islamabad i Peshawar, en tornar a Mingora, van trobar els carrers deserts, els supermercats tancats i casa seva havia estat assaltada i els havien robat el televisor.

Les lleis talibanes es van endurir. El seu bloc es va acabar perquè la BBC va tancar. Mingora va haver de ser evacuada i la família Yousafzai va ser desplaçada i separada. El pare va anar a Peshawar a protestar i demanar suport. Malala va anar a viure al camp amb uns parents. Havia rebut la proposta d’un reporter del New York Times de fer un documental. Ella va començar a filmar-se dient que s’avorria molt perquè no tenia llibres per llegir. Aquell estiu del 2009 va decidir que seria política i no metge com havia pensat abans. “Jo tinc un nou somni”, deia, “jo he de ser política per salvar aquest país. Hi ha moltes crisis en el nostre país. Jo vull eliminar-les”.

El 24 de juliol la família Yousafzai va tornar a casa. Ella va començar a aparèixer públicament: es va donar a conèixer la seva identitat al bloc de la BBC i va aparèixer a la televisió demanant educació per les dones.
Va anar a l’Assemblea dels Infants del Districte de Swat a parlar. Va valorar molt bé aquesta experiència ja que era bo per les noies “poder compartir els seus punts de vista davant de les organitzacions governamentals i no governamentals”. El 2011 va fundar la Fundació Malala per l’Educació, per ajudar les noies pobres a anar a l’escola.
El 13 de juliol del 2012 Yousafzai va assistir a una escola d’estiu de dos dies organitzada per la secció paquistanesa de la Tendència Marxista Internacional. No obstant això, aleshores ella encara no estava definida sobre quin partit polític escollir.
Ha rebut molts premis de la pau, tant al seu país, com a fora.

Però els talibans no poden suportar que algú els critiqui, ni dins ni fora del país. I van començar a amenaçar-la de mort.
Ella va prendre algunes precaucions però va dir que mai pararia de treballar per l’educació de les noies. Deia “jo penso en això sovint i imagino clarament l’escena. Fins i tot si ells vénen a matar-me, jo els diré que el que ells estan intentant fer és un error, que l’educació és el nostre dret bàsic”.
El 9 d’octubre passat un pistoler taliban li va disparar un tret al cap i un altre al coll quan anava cap a casa en bus després de fer un examen. Dues altres noies també van resultar ferides: Kainat Riaz i Shazia Ramzan.
Malala va ser conduïda a l’hospital de Peshawar, on li van practicar una operació delicada. Ara ha estat traslladada a un hospital de Birmingham, on sembla que evoluciona favorablement, malgrat la gravetat del seu estat. Malala, resisteix, sobreviu, et necessitem!

És un exemple que et deixa bocabadada, sobretot quan comparem la realitat de Malala amb la nostra. Però això no vol dir que ens haguem de conformar, sinó tot el contrari. Vol dir que no ens hem d’acomodar. La situació de relatiu benestar passada ens ha fet conformistes. Ara mateix, lluitem per l’escola pública, però de manera tímida. S’hauria de ser més agosarat i plantar cara més enèrgicament, que no vol dir de manera violent, però si de forma més potent, des de moltes instàncies diferents.